Andreu Claret guanya el premi Ramon Llull 2023

BarcelonaEl periodista i escriptor Andreu Claret (Acs, l'Arieja, 1946) ha fet dels anys de la República, la Guerra Civil i l'exili un territori molt fecund. Després de publicar les novel·les El secret del brigadista, El cònsol de Barcelona i1939. La caiguda de Barcelona, aquest divendres ha guanyat el 43è Premi Ramon Llull 2023 amb París érem nosaltres, la novel·la que culmina la seva incursió literària en aquest moment històric. El guardó està dotat amb 60.000 euros. En les últimes edicions el van guanyar Empar Moliner, Gerard Quintana, Núria Pradas, Rafel Nadal i Martí Gironell.

Com ha explicat el mateix Andreu, París érem nosaltres és la novel·la que li ha costat més d'escriure per les implicacions íntimes que conté, ja que un dels protagonistes és el seu pare, el polític Andreu Claret i Casadessús (1908-2005). "He volgut fer aquesta cloenda amb la història de la meva família. Aquesta dimensió molt personal ha sigut un repte literari i un desafiament personal. He descobert que escriure sobre el pare, sobre els pares, és un exercici relliscós, perquè sempre acaba interpel·lant a qui l'escomet", diu.

Més enllà de la biografia familiar

París érem nosaltres sortirà en català a l'editorial Columna el dia 1 de març i en castellà a Planeta. El títol fa referència a un viatge que van fer els seus pares, una parella que es va enamorar en el "context infernal de la Segona Guerra Mundial", i com se'n van sortir en els anys difícils de l'exili. A Andreu Claret la literatura li ha permès anar més enllà que si hagués escrit una biografia del seu pare: "El meu pare té una vida amb algunes gestes conegudes per tothom, però em va semblar que havia de fer una novel·la en lloc d'una biografia perquè això em permetia omplir el relat de sentiments, emocions i altres elements que escapen el registre purament descriptiu", diu l'autor. "Com passa sovint –explica–, el pare no era d'una sola peça sinó que tenia les seves contradiccions, que s'encavalquen amb els èxits de la seva vida".

A la novel·la hi apareixen altres personatges reals que van envoltar el seu pare, com Lluís Companys –de qui era amic des dels anys de la Guerra Civil–, Pompeu Fabra i Josep Fontbernat. Un passatge important del llibre és el conjunt de 78 cartes que Claret es va escriure amb Pau Casals, a qui va ajudar a organitzar els concerts solidaris al sud de França durant els primers anys de l'exili. Un altre element remarcable és el suport que Claret i Casadessús va donar als maquis: se'n va sortir a l'exili explotant boscos a Occitània, on es va trobar amb els maquis que s'hi amagaven. "Inicialment, la relació amb el maquis era de coneixença i no de complicitat, però a mesura que el maquis va anar agafant consistència, el meu pare fins i tot va comprar una serradora a Palau de Cerdanya per ajudar-los", recorda Claret. La Gestapo va descobrir-ho i el van arrestar a ell i al seu germà Florenci; va estar detingut durant 52 dies al Castellet de Perpinyà.

El relat de París érem nosaltres acaba el 1962, quan el pare de Claret torna a Barcelona cridat per l'alcalde Porcioles per salvar la ciutat de la gran nevada que s'havia produït. "La tornada va ser molt èpica, perquè el pare era un republicà exiliat a Andorra i no tenia papers, i la seva baixada des d'Andorra és una novel·la en si mateixa", diu l'autor.

Tancar ferides

Amb aquest llibre, Claret ha volgut tancar "les ferides" que la Guerra Civil i l'exili van produir en molts que van patir-los. "M'atreveixo a dir que el llibre té un punt reparador, perquè m'ha deixat en pau com a fill de l'exili i com a fill d'una família que va patir aquesta guerra que va durar deu anys, entre la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial. La novel·la m'ha ajudat a anar més a fons i a comprendre coses que no havia entès de la vida familiar, a tancar-les positivament", subratlla l'autor. Això s'ha concretat en el fet que Claret ha pogut refer "ponts trencats" amb una part de la família, la del seu oncle Florenci Claret, que va tenir una vida més difícil i poc coneguda. És per això Així que va viatjar a Tours per trobar-se amb una cosina que no coneixia.

Florenci Claret va ser alcalde republicà de Súria en dues ocasions. Malgrat tot, volia tornar a Catalunya. "La seva dona i la seva filla van viatjar per trobar uns avals que li permetessin tornar a Súria amb garanties –recorda Andreu Claret–, però van ser detingudes per la Guàrdia Civil en un pas clandestí de la Cerdanya i portades a la comissaria de Figueres". La dona va tenir un final terrible: la duresa dels interrogatoris li va provocar "un atac d'histèria", segons els documents, arran del qual la van tancar a l'hospital psiquiàtric de Salt, on va morir poc després. La filla va estar tancada durant un temps, fins que la van alliberar gràcies a les gestions d'unes monges; aleshores va marxar a França i no va voler tornar mai més.

"Aquesta part de la història familiar no la coneixia bé. No diria que la família ens la va voler amagar, però sí que no ens van explicar aquesta història perquè feia de mal explicar. La literatura serveix per guanyar premis, però el més important per a mi és que m'ha servit per recuperar les relacions amb una part de la família que havia quedat marginada o desdibuixada per l'exili", admet Andreu Claret. Es tracta d'un exercici que a Claret li agradaria que fos útil a tota una generació marcada per l'exili.