BarcelonaAmb 17 anys, una dona renuncia a la vida terrenal, accepta casar-se amb Déu i se’n va a viure a casa seva, és a dir, al cel. És un Déu amb barba i cabells desendreçats, però no té estómac ni cor, i no toca de manera eròtica. Amb aquesta singular premissa, l’escriptora grega Amanda Mikhalopulu (Atenes, 1966) inicia la novel·la La dona de Déu (Raig Verd), traduïda al català per Mercè Guitart. "Vaig començar a escriure pensant com seria Déu (si existeix) com a parella. Cadascú ho pot interpretar de manera ben diferent. A Grècia no et pots arribar a imaginar les lectures diferents que se n’han fet. Pot ser llegit com una al·legoria sobre una parella contemporània", proposa Mikhalopulu.

Per tot el que explica la protagonista, Déu no és gaire fàcil com a parella. És totpoderós i ho sap tot, però no respon gaires preguntes. És molt espiritual, tot passa al seu cap. La dona és més carnal i aquesta diferència li genera frustració. "Al final ella explora per si mateixa i això li dona més entitat. També decideix formar-se i llegir per saber per què se sent frustrada i què li fa falta", explica l'autora, que va escriure el llibre entre el 2010 i el 2012, enmig de la gran crisi financera grega. "En aquell moment també teníem moltes preguntes que no tenien resposta i em vaig replantejar el sentit de moltes coses. Al llibre, per exemple, el capitalisme no existeix", diu.

Déu té por de la literatura

A la protagonista, la literatura li dona força, però a Déu la ficció li fa por perquè l’humanitza. Ella es revolta escrivint d’amagat i oculta el llapis dins la vagina. "La literatura fa que Déu tingui dubtes perquè li recorda que som éssers creatius, que els humans podem crear, tenir idees i sentiments, i és una manera fantàstica de recordar per què som aquí. Crec que som aquí per crear, amb les mans, amb la ment... –reflexiona Mikhalopulu–. Si hi ha un Déu, crec que aquest Déu és la literatura. Almenys és la meva deïtat. Abans que escriptora, jo soc lectora. Vaig començar a escriure pel meu immens amor a la literatura". La dona del llibre es qüestiona moltes coses gràcies a la literatura. L’autora creu que, en part, estem perdent aquesta capacitat de qüestionar-ho tot. "Sabem moltes coses, però de manera superficial. La filosofia i la poesia ens permeten qüestionar les coses de manera profunda, però la televisió mostra les coses de manera superficial i repetitiva. A Grècia hi va haver uns incendis terribles fa unes setmanes. Era una repetició histèrica d'imatges i no es qüestionava res, no s'explicava per què succeïa o es reflexionava sobre què podríem fer per evitar-ho. Sèiem al sofà i miràvem la catàstrofe en comptes d'intentar entendre alguna cosa", lamenta.

L’escriptora grega no volia que el seu Déu fos el de l’església ortodoxa grega. "Vaig créixer amb les històries de la Bíblia, però el meu Déu és herètic. És el Déu que jo he imaginat perquè l’altre l’han construït sobretot els homes", afirma. Ara mateix, Mikhalopulu ha acabat una altra novel·la en què ha investigat sobre les deïtats femenines des de l’antiga Grècia fins a la cultura asteca passant per Egipte. "El món que elles creen és molt diferent. Els paisatges són més sinuosos i les deesses més obertes i més tolerants pel que fa a la sexualitat. Si Déu l’haguessin imaginat les dones seria molt diferent. Seria més sensual i més tolerant", assegura Mikhalopulu.