El premi Nobel a qui els anglesos feien botifarra des del cotxe

Sturry (Anglaterra)Des que va debutar el 1987 amb la novel·la Memory of departure [Informe d'una sortida], l'escriptor Abdulrazak Gurnah s'ha hagut d'enfrontar a múltiples intents de categoritzar-lo, tant a ell com als seus llibres. ¿Es considera un escriptor africà o britànic? ¿En nom de qui parla?

Fins i tot després de guanyar el Nobel de literatura l'any passat –que anteriorment només havien rebut quatre autors africans: Nadine Gordimer, J.M. Coetzee, Wole Soyinka i Naguib Mahfouz–, Gurnah va haver de respondre, en una roda de premsa, a una pregunta sobre la seva "identitat controvertida". La resposta de l'autor va ser la següent: "De quina controvèrsia parleu? Sé perfectament qui soc".

Gurnah, de 73 anys, es va exiliar a Anglaterra el 1968. Havia marxat de Zanzíbar quatre anys després de la revolta que va acabar amb el govern del país, que des de llavors forma part de Tanzània. Des d'Anglaterra, l'escriptor va anar perfeccionant la seva veu literària i va trobar un reconeixement modest com a novel·lista. Les seves novel·les toquen temes com el colonialisme als països de l'est de l'Àfrica i les seves conseqüències o l'experiència d'emigrar.

L'autor ha hagut de desmentir en nombroses ocasions que parla en nom de cap col·lectiu, més enllà d'ell mateix. "Em resisteixo a creure que un escriptor representa ningú –afirma–. Jo em represento a mi mateix, el que penso i el que soc, també el que m'afecta". El premi Nobel afegeix: "Quan parlo, la meva és una veu entre moltes, si algú hi sent un eco de la seva pròpia vivència, em sembla fantàstic". Fins i tot la literatura postcolonial com la seva és "literatura sobre l'experiència, no sobre el lloc on passen els fets".

Lectors d'arreu del món han trobat una connexió profunda amb els llibres d'Adbulrazak Gurnah sense tenir en compte el seu rerefons. Entre les novel·les de l'autor hi ha A la vora de la mar [en català a La Magrana], sobre un home que busca asil polític al Regne Unit, i Paraíso [en castellà a Salamandra]. Des de l'anunci del premi Nobel l'octubre passat, l'obra de Gurnah ja es pot llegir en 38 llengües, entre les quals hi ha el suahili, llengua majoritària a Zanzíbar, que l'autor parla però en la qual no ha escrit mai. "Durant el mes que ve apareixeran llibres meus en estonià, polonès i txec", explica des del menjador de la tranquil·la població de Sturry, al sud-est d'Anglaterra, on viu des de fa anys.

Vides petites i prosa subtil

L'última novel·la de l'autor és Afterlives [Resurreccions, 2020], sobre quatre personatges que malden per sobreviure a la costa tanzana a principis del segle XX, durant els anys de govern colonial alemany. "Gurnah aconsegueix abordar grans esdeveniments històrics a partir de petites vides, i ho fa amb una prosa subtil, cosa molt difícil d'aconseguir", assegura Alexandra Pringle, editora anglesa de Bloomsbury, que publica l'obra de l'escriptor des de fa dues dècades. "Hi ha molts lectors que esperen un estil pirotècnic dels autors d'origen africà, i aquest no és el cas de l'Abdulrazak", afegeix.

Els amics i seguidors de l'autor comparteixen aquesta afirmació. La novel·lista Maaza Mengiste va quedar amb Gurnah per dinar uns dies després de l'anunci del premi Nobel i el va trobar "amable i educat, com un dels personatges dels seus llibres". També "molt divertit": "Em va explicar la reacció dels seus nets quan els va donar l'última hora del premi –recorda–. Van dir: «D'acord, avi», sense ser conscients de la importància del premi".

"Una penosa fugida"

Gurnah va créixer a Zanzíbar, quan l'arxipèlag era un protectorat britànic i un sultanat. El seu pare comerciava amb peixos capturats a l'oceà Índic, i el futur escriptor va passar bona part de la joventut al poble de costa on vivia amb la família. Al seu nou llibre, Map reading [Lectura de mapes], un breu recull d'articles que Bloomsbury publicarà en anglès el 24 de novembre, explica com cada mes de novembre s'aplegaven tants vaixells al port que els mariners podien recórrer-lo passant d'una embarcació a l'altra.

El 1964, una rebel·lió va acabar amb el sultanat de Zanzíbar. Gurnah era de vacances amb la família a Dar es Salaam, la ciutat més gran de Tanzània, el dia de la revolució, i va poder veure com arribaven al port el sultà de Zanzíbar i els antics oficials de l'exèrcit britànic, que descriu com una "penosa fugida" del seu país. Quan va tornar a Zanzíbar, la família de l'autor va anar veient, mentre viatjava en cotxe, "cases cremades i parets foradades per les bales". Va ser llavors quan es va adonar que alguna cosa terrible havia passat. Gurnah no va ser testimoni de cap acte violent: "No calia presenciar-lo tu mateix. La gent en parlava constantment". El nou govern va tancar les escoles. Quan les va reobrir temps després reclamava llicenciats que anessin a donar classes sobretot en àrees rurals. Gurnah i el seu germà es van adonar que "tenien poc futur al país" i van decidir marxar a Anglaterra, on tenien un cosí estudiant. Portaven només uns 500 euros per tirar endavant.

La topada amb el racisme anglès

Poc després d'arribar al Regne Unit, Gurnah es va sentir fora de lloc. "Déu meu, què he fet?", recorda que es va demanar llavors. Més endavant es va fer altres preguntes: "Què he deixat enrere? Per què soc aquí?" Va ser al país on s'havia instal·lat on va patir "sovint el racisme anglès". Dècades després d'arribar-hi, l'escriptor encara té present que alguns conductors li feien botifarra des del cotxe quan passaven pel seu costat. "Tot i això, viure en un lloc tan diferent m'agradava –explica–. Va ser quan vaig reflexionar sobre els primers anys que hi vaig veure un component tràgic".

Abdulrazak Gurnah va treballar d'auxiliar sanitari durant tres anys abans d'entrar a la universitat, on no només es va llicenciar, sinó que hi va fer de professor fins a jubilar-se. Quan va començar a escriure redactava escenes sobre el país que havia deixat enrere, i no va ser fins al cap d'anys que no es va atrevir amb la primera novel·la. "El meu impuls literari ve de l'enyor i de l'angoixa de viure com un estranger", va afirmar durant el discurs de recepció del Nobel. "Em vaig adonar que hi havia alguna cosa que necessitava dir –afegia llavors–. Va créixer dins meu el desig d'escriure en senyal de rebuig d'aquelles persones que ens havien menyspreat i empetitit. Així i tot, mai no vaig voler fer llibres polèmics. M'interessa la capacitat humana per mostrar tendresa enmig de la crueltat".

Des de la concessió del premi Nobel de literatura, Gurnah no ha tingut temps per escriure. El seu dia a dia és ple d'entrevistes i de viatges promocionals. Un d'ells ha estat a Zanzíbar, on se l'ha tractat d'heroi per primera vegada a la vida, encara que a l'illa tanzana no es puguin trobar gaires dels seus llibres.