VALÈRIA GAILLARD

Xavier Moret: “Les actuals ‘flowerparties’ són un succedani de les hippies”

Llegir, escriure, viatjar. Xavier Moret combina aquestes tres passions en les seves obres, entre novel·les i llibres de viatges

Xavier Moret presenta una nova entrega de la sèrie del detectiu Max Riera, que ara viatja a Formentera per investigar un crim. / PERE TORDERA Zoom

Pau Riba, Bob Dylan i Jimi Hendrix componen la banda sonora de Formentera Blues (Empúries), de Xavier Moret. En aquesta ocasió, l’escriptor -antic hippy confés- envia Max Riera a Formentera per investigar l’aparició d’uns ossos humans trobats en una finca on s’ha de construir una piscina.

¿El llibre neix de la nostàlgia?

Hi ha una nostàlgia generacional, sobretot quan parteixes d’un personatge, Max Riera, que havia estat a Formentera quan tenia 20 anys i en conserva un record meravellós. Quan hi torna anys després per investigar un crim ho troba tot canviat. És un xoc. El llibre va d’aquest contrast generacional i de la constatació que els paradisos ja no són el que eren.

¿S’inspira en la seva vivència?

És inevitable abocar el que has viscut. Max Riera té alguna cosa meva, però ell té una visió més hippy de la vida que la que jo vaig tenir.

Per què Formentera?

Va ser l’epicentre del hippisme. A més, molta gent em deia que una novel·la negra a Formentera no podia funcionar perquè s’identifica amb la platja, l’aigua blava, els bars o la calma i, de cop i volta, posar-hi un crim semblava que ho distorsionava tot. Així que era un repte.

Patxot, Michel... ¿D’on surten aquests estrangers pintorescos que s’han quedat a viure a l’illa?

A Formentera coneixes gent així, el típic pintor penjat del blau de l’illa, el que va arribar als anys setanta i s’hi va quedar... Això fa que sigui especial: té aquest rerefons hippy de gent que hi viu més pel que era en el passat que no pas pel que és ara. Tenen l’illa mitificada i són incapaços de viure en un altre lloc.

Els nord-americans van ser els primers a instal·lar-se a l’illa?

Els joves nord-americans de bona família els enviaven a Formentera per no haver d’anar a la guerra del Vietnam i els passaven diners. Ells, amb els dissidents de Califòrnia, van començar a instal·lar-s’hi i van fer córrer la veu que era un paradís. Els hippies van mitificar el viatge, la música, les drogues... Darrere del seu aspecte exterior de peluts hi havia unes idees i unes ganes de canviar el món, de viure altrament.

¿Diu que l’illa va passar de 3.000 a 300.000 habitants?

Els formenterencs es van quedar desconcertats. Van ser com dues societats que no es van barrejar. Mentre uns llauraven, els altres fumaven porros, es banyaven en pilotes i adoraven el sol. Al final, els formenterencs van veure que hi havia negoci i s’ha convertit en una illa turística, com és ara. El turisme ha portat diners, però no la felicitat.

Bob Dylan va estar a Formentera?

Quan hi vas sempre et trobes algú que diu que hi va conèixer Dylan, però no n’ha quedat cap traça, és tot llegenda. Corre la veu que n’hi havia un que es feia passar per ell... En tot cas, si hi va estar devia ser després de l’accident de moto de Woodstock el 1966.

El moviment hippy, com veu el segle XXI pragmàtic i post ideològic?

Va ser més una revolució social que política i, per tant, no se l’ha de jutjar com el Maig del 68. Si mires fotos dels anys seixanta a la Universitat de Barcelona tothom va amb corbata: ells van introduir els cabells llargs i van alterar les idees. No donen res per fet. Buscar una feina per a tota la vida deixa de tenir sentit. Evidentment, el moviment no podia triomfar perquè entre els seus somnis no hi figurava el poder, però sí que han deixat un rastre que continua vigent avui.

Roc Duran, el periodista despatxat amic de Riera, fa cuinetes. ¿Un homenatge a Montalbán?

Tens una parella: un és detectiu i l’altre, el Roc, està allà fent el panxacontenta. Així que, pensant en Vázquez Montalbán, el vaig posar a cuinar. Però si Biscuter cuinava bé, aquí, com que l’humor i la ironia hi són molt presents, no podia ser. De manera que només fa nyaps!

El periodisme és un ofici en vies de desaparició, com el dels tipògrafs?

O els filatèlics. Està en una crisi molt forta. No s’extingirà mai, però ha canviat molt. Abans era un periodisme de carrer, i ara se’n fa un de comunicats i de no moure’s de la redacció. Ara, més que redactors, es busca personal que estigui al cas de les xarxes socials. Això em dol. Ara faig periodisme de viatges, que és un hereu del periodisme d’abans, però sempre com a col·laborador.

Va crear el personatge del detectiu Max Riera el 1997. Com ha evolucionat la seva relació amb ell?

Ens portem bé. A vegades pensem diferent: ell és més passota, però té una mica de mi, igual que el seu company periodista, Roc Duran. En novel·la negra s’ha vist de tot, i vaig pensar en crear un detectiu antic hippy, dibuixant de còmics, que viu tirat a la plaça Reial.

En una Barcelona transformada.

L’excés de turisme ha perjudicat Barcelona. Han acabat fent una ciutat a mida dels turistes, quan ells, el que volen, és autenticitat. Els que hi viuen ja no la reconeixen.

Molts canvis, però a Formentera continuen fent-hi festes!

Encara s’intenta connectar amb aquell temps i es fan hippy parties i flowerparties, però són un succedani dels 70, quan eren improvisades... Però la gent s’ho passa bé!