Barcelona"A vegades m'agrada inventar / un conte del meu propi cor, més proper / a les meves passions i als meus pensaments habituals", escriu William Wordsworth (1770-1850). Però la "seva estructura insubstancial es fon / abans que el sol la il·lumini" i la veu "s'eleva / de bon grat cap a un cant filosòfic". Experiència, èpica i pensament: aquests són tres dels ingredients fonamentals de l'obra magna de l'autor anglès, que acaba de traduir al català Jaume C. Pons Alorda per a Edicions de 1984, anys després que Francesc Parcerisas en versionés fragments dels cants XII i XIII.

"El preludi li va costar cinquanta anys de feina –comenta el traductor–. El va començar el 1798 i l'última versió va sortir a títol pòstum, el juliol del 1850. Amb Wordsworth neix, creix, es reprodueix, es podreix i mor el Romanticisme anglès". Pons Alorda, que va estudiar filologia anglesa, va "entrar en contacte amb els romàntics a la facultat" i, tot i que en un primer moment, quan Josep Cots, editor d’Edicions de 1984, li va proposar traduir El preludi, ell va respondre que preferia fer "Keats, Byron o fins i tot Coleridge", quan es va capbussar en la vida i l'obra de Wordsworth va canviar d'opinió.

"Sempre he traduït obres complexes: abans m'havia ocupat de Fulles d'herba, de Walt Whitman, que va guanyar el premi Crítica Serra d'Or el 2015", comenta. Ha passat un lustre des de llavors, durant el qual ha publicat obra pròpia –els poemaris Cala foc als ossos (Terrícola, 2016) i Era (LaBreu, 2018), i també la novel·la Ciutat de Mal (Angle, 2019)– i, a més de traduir La llibreria, de Penelope Fitzgerald (Impedimenta, 2017) i de "preparar a fons Wordsworth, llegint articles i biografies sobre ell, originals i traduccions", també ha traduït Elizabeth Bishop. "L'antologia sortirà l'any que ve", avança.

El poder del caos

"Wordsworth tenia intenció de fer un gran poema èpic com El paradís perdut, de John Milton, o The Faerie Queene, d'Edmund Spenser –explica Pons Alorda–. Amb les Balades líriques, escrites en col·laboració amb Samuel Taylor Coleridge [publicades el 1798], havien donat impuls al Romanticisme anglès. Des de llavors Wordsworth va continuar escrivint i publicant, però no havia aconseguit res tan potent com aquell primer llibre. Amb El preludi es va confirmar com el gran geni poètic del seu temps". Aquest llibre n'havia de precedir un altre de més ambiciós, The recluse, que l'autor mai no va poder acabar. "El preludi va tenir una gran recepció –diu el traductor–. Wordsworth va preferir que es publiqués després de mort perquè tenia por que l'ataquessin per com es despullava a dins del llibre: hi explica fets autobiogràfics però en passa per alt d'altres, com ara l'abandonament de la primera dona i la filla".

Per a Jaume C. Pons Alorda, el que fa que El preludi sigui "poderós" és "el caos", que l'autor aconsegueix presentant "un subjecte líric dinàmic, que a través de sensacions i pensaments juga a construir un llibre on combina quotidianitat i heroisme". "És un precursor de l'antiheroi de Joyce i del treball amb els records i la memòria involuntària que farà més endavant Proust", explica.

Il·lusions perdudes

La recerca del que és sublim, un dels trets romàntics per excel·lència, no li impedeix aprofundir en el contrast entre "els ideals revolucionaris de joventut" –va fer costat a l'aixecament francès del 1789– i el conservadorisme de la maduresa. "A la vida i al poema, Wordsworth acaba convertit en un vell trist i amargat, ple d'il·lusions perdudes, un ermità que només troba tranquil·litat en la natura". Pons Alorda s'ha compromès amb Edicions de 1984 a oferir en català les Balades líriques, de Wordsworth i Coleridge.