LITERATURA
NÚRIA JUANICO
Barcelona

“Néixer dona ja et converteix en estrangera”

Najat El Hachmi dona veu a la primera generació de marroquines emigrants amb ‘Mare de llet i mel’

Najat El Hachmi durant la presentació de la novel·la 'Mare de llet i mel' a la Factoria Cultural Martínez de Barcelona / CRISTINA CALDERER Zoom

Najat El Hachmi (Beni Sidel, el Marroc, 1979) necessitava escriure per fer les paus amb les dones que la van precedir. Després d’observar el món des dels ulls d’un pare emigrat a L’últim patriarca (Planeta, 2008) -amb el qual va guanyar el premi Ramon Llull- i d’enfrontar-se a la realitat com a filla d’emigrants a La filla estrangera (Edicions 62/Destino, 2015) -guardonada amb el premi BBVA Sant Joan-, el seu cabal literari la conduïa inexorablement cap a la riba que encara no havia explorat a fons: la de les primeres generacions de dones musulmanes que van emigrar a Catalunya al segle passat. Sense preveure-ho d’entrada, El Hachmi ha bastit una trilogia narrativa sobre l’emigració marroquina a Catalunya que ara culmina amb la publicació de Mare de llet i mel (Edicions 62 / Destino).

Fins fa uns anys, El Hachmi havia esquivat les històries d’aquestes dones. “Van viure una realitat tan feridora que m’era molt difícil escriure-la -admet l’autora-. El patiment que van experimentar és inabastable i la sensació és d’impotència total. Els fills d’aquesta primera generació normalment n’hem fugit sense valorar el seu esforç”. El Hachmi parla del “sentiment de càrrega i de deute” com un dels motors que l’han empès a convertir-se en l’altaveu de les dones emigrants a través de la novel·la. Les arrels geogràfiques de Mare de llet i mel se situen en un petit poble rural del Rif, una zona “extremadament maltractada i plena de dèficits i greuges estructurals”. Per parlar de l’emigració femenina, l’escriptora descabdella la història de la Fatima, una dona casada i mare d’una filla que se’n va a Catalunya a buscar el seu marit. Ho fa amb un relat que oscil·la entre la primera i la tercera persona “perquè hi ha moltes coses que la Fatima, per ella mateixa, no explicaria” i que transita entre el poble d’origen, embolcallat de la calidesa de les llars conegudes però cenyit als límits econòmics i socials, i la ciutat d’acollida, un territori aparentment prometedor però alhora hostil i desolat.

L'univers amazic rere les parets de cada casa

Les raons per entendre per què la Fatima abandona el lloc on va néixer i deixa enrere tota la seva família s’amaguen a l’interior de la llar. A partir de la quotidianitat de la protagonista i les dones que l’envolten, El Hachmi reconstrueix un món de tradicions amazigues i històries orals que queden ocultes rere les parets de cada casa. És un univers simbòlic molt ric, que El Hachmi vol fixar a la memòria mitjançant la veu de la Fatima. “Les dones compartien constantment somnis, experiències i històries mentre feien les tasques quotidianes”, recorda l’escriptora, que va ser-ne testimoni en primera persona fins als vuit anys, quan va emigrar a Catalunya i “tots aquests relats es van perdre, perquè la mare no tenia a qui explicar-los”.

En retornar a aquell paisatge de veus del Rif i transformar-lo en matèria literària, El Hachmi ha topat amb les entranyes d’un sistema social que creia que coneixia. “M’he adonat que el simple fet de néixer dona ja et converteix en estrangera: la teva cambra pròpia no és a la llar on creixes, sinó a casa del teu marit. Això ho condiciona tot”, diu. Aquesta imposició social és recurrent a la novel·la, en què l’escriptora retrata els xocs i les discrepàncies entre pares, fills, avis, tiets i cosins que viuen tots sota un mateix sostre. L’impacte d’aquesta tradició adopta una dimensió insòlita amb l’emigració. “Al país d’acollida és on les dones tenen una veritable cambra pròpia -constata El Hachmi-. Per molt precari que sigui el lloc on viuen, per primera vegada és un lloc seu. Això fa que les nostres mares hagin arrelat molt més del que a simple vista pot semblar”.

Aprofitant les ressonàncies de Virginia Woolf, El Hachmi explora a la ficció les repressions sobre les dones i les prohibicions i el desconeixement dels propis cossos. “El masclisme és universal, però a cada lloc es manifesta de maneres diferents. Cal trobar l’engranatge a través del qual es desenvolupa. Quan existeixen els típics homes masclistes és més difícil veure el sistema que ho regeix”, afirma. Amb els personatges femenins de la novel·la, l’escriptora vol carregar contra “l’estereotip de la dona submisa”, una expressió que no suporta. “Són dones fortes de caràcter i conscients de les injustícies que viuen, però moltes les denuncien a dins de les cases, amb accions aparentment petites i silencioses -explica-. Per a la lluita feminista, el més important és que el canvi sigui col·lectiu”.