BarcelonaVaig conèixer la notícia de la mort del poeta Lluís Alpera el mateix dia que rebia a casa 'Defensa d’una forma. Poesia completa 1976-2018', de Jaume Pérez-Montaner. Tots dos són veus molt notables d’una fructífera generació poètica valenciana que, després del perdurable ressò de l’obra de Vicent Andrés Estellés, aplegava també noms tan significatius com els de Josep Piera, Marc Granell, Joan Navarro i Salvador Jàfer, entre d'altres.

La casualitat no em va deixar de commoure. Alpera se n’ha anat amb vuitanta anys i una obra dilatada i vària al darrere; una obra que, com va destacar en una ocasió David Castillo, combina classicisme i to col·loquial. No debades, i segons confessió del mateix autor, aquesta producció lírica s’havia proposat la comesa de recrear alguns dels temes més augustos de la poesia considerada culta, tot presentant-se, però, molt sovint, com a poesia popular.

Bon coneixedor de la tradició autòctona i de les veïnes –a més de poeta, Alpera fou un estudiós indefallent de la literatura–, en el seu vers ha entaulat un diàleg constant amb altres autors. March i Martorell en són dos de molt destacats, però la familiaritat compositiva es remuntaria ben bé fins a Homer. En un dels llibres que prefereixo de l’autor, 'Amb cendres i diamants' (1995), escrivia: “La vida ben aviat es relliscarà pel riu / com una fulla anònima i marcida del tot. / El cant, amb un to greu, mirarà d’omplir el buit”. Malgrat l’inici realista, jo crec que una tossuda ambició de cant és el que predomina en els seus llibres principals.

Des de ben d’hora, Alpera s’enfrontà al misteri de la mort. Posem per cas a 'El magre menjar' (1963), en què una de les seccions és dedicada a aquest assumpte. Ara bé, cap dels grans temes de la poesia universal no ha passat per malla al seu interès: la joia de viure, l’amor i la plenitud sexual, la reflexió sobre la creació literària, la pertinença a un país i una tradició determinada. L’any 1998 Tres i Quatre va aplegar el gruix de la seva obra lírica en el volum 'Cavalls a l’alba (Obra poètica)', que du una introducció imprescindible d’Arthur Terry.

Deu anys després, publicava un llibre, 'El nou rapte d’Europa', que vaig tenir el privilegi de prologar. En aquest títol Alpera conciliava la circumstància personal amb la col·lectiva. Es referia, posem per cas, al “país desarbrat”. En un dels versos més esperançats, proclamava: “I la vida encara es troba al teu abast”. Ara que ja no s'hi troba, ens cal repetir-nos que la seva obra ens acompanyarà sempre. I que “el cant, amb un to greu, mirarà d’omplir el buit”.