Barcelona“Quasi totes les persones caminen per la vida, des que neixen fins que moren, amb els ulls tancats. Si obríssim els ulls, ni que fos un instant, sortiria de nosaltres un crit aterridor”, escrivia Amos Oz (Jerusalem, 1939 - Tel Aviv, 2018) a la seva darrera novel·la, Judas (2014). La seva veu crítica, incòmoda i lúcida es va apagar aquest divendres als 79 anys. Autor d’una vintena de títols, Oz era un dels escriptors en hebreu més importants i universals de la segona meitat del segle XX, i també va ser un dels fundadors del moviment israelià Pau Ara (Shalom Ajshav).

“A Oz l’estranyava molt que els seus llibres fossin bestsellers a Pequín perquè aparentment parlaven de temes molt locals -explica Anna Bejarano, professora de literatura hebrea moderna a la Universitat de Barcelona-, però en realitat tractaven de la condició humana. Com molts escriptors de la seva generació, parla del jo, se centra en la introspecció”. Oz, que també defensava que cap home no és una illa sinó una península envoltada d’aigües tèrboles però sempre amb un punt de contacte amb els altres, era fill de jueu lituà i jueva polonesa i va néixer com a Amos Klauser. Quan ell tenia 12 anys, i després del suïcidi de la mare (que havia perdut la família a l’Holocaust), es va canviar el nom. Aleshores l’escriptor va anar a viure al quibuts Juba i va escollir Oz, que significa fortalesa. L’experiència de l’autor al quibuts va quedar reflectida en algunes de les seves històries, com el conjunt de relats amb els quals va debutar el 1965, Tierra de chacales. Les idees socialdemòcrates i pacifistes també van impregnar una literatura marcada per una mirada crítica i punyent a la realitat social i política d’Israel. Després d’estudiar literatura i filosofia a la Universitat Hebrea de Jerusalem, Oz va publicar el 1968 El meu Mikhael. La novel·la, que dona veu a una dona encallada en un matrimoni insuls a Jerusalem, va propulsar-lo com un dels escriptors israelians de referència i des d’aleshores s’ha traduït a una quarantena d’idiomes. Bona part del seu catàleg el va publicar La Magrana en català i Siruela en castellà.

Guanyador del premi Príncep d’Astúries de les lletres el 2007 i etern candidat al Nobel de literatura, Oz va traçar una prolífica carrera literària amb títols remarcables com la novel·la epistolar del 1987 La caixa negra, on, a través d’una parella trencada, plasmava les angoixes i les tensions de la societat israeliana. Uns anys més tard va donar llum a la seva primera i única obra autobiogràfica, Una història d’amor i foscor, que es va convertir en un bestseller i, el 2015, en una pel·lícula. Oz s’endinsa en la història familiar i explica que quan tenia sis anys, el seu pare li va fer un forat a la prestatgeria i va deixar que hi traslladés els seus llibres. “Els vaig portar en braços a la vitrina del meu pare i els vaig posar drets, com cal, d’esquena al món exterior i de cara a la paret”.

La seva capacitat literària per explorar, amb una prosa vívida i sense artificis, les relacions i la condició humana li va valdre nombrosos reconeixements al llarg de la seva vida. Oz va rebre el premi israelià de literatura, el premi Goethe, el premi Franz Kafka, el premi Primo Levi i el Premi Internacional Catalunya, entre d’altres.

Un pacifista contra el fanatisme

La literatura d’Amos Oz no es pot desvincular de la seva lluita pacifista. Va ser un dels primers que va defensar públicament, després de la Guerra dels Sis Dies, la creació de dos estats per resoldre el conflicte entre Israel i Palestina. D’aquesta reivindicació en van sorgir assajos com Contra el fanatisme, on analitzava les arrels del fenomen i feia una crida a combatre’l.

Tenir una veu discrepant li va costar moltes crítiques. “El van acusar d’antisemita perquè era un home de pau”, diu Bejarano. Oz insistia sempre que el problema palestí no era de territori sinó de persones, i que tots havien de tenir els mateixos drets. “Amos Oz és una d’aquestes llums incòmodes i necessàries que malauradament s’apaga en una època de foscor -assegura el poeta, escriptor i traductor Arnau Pons-. Ell ja va conèixer una foscor similar en la seva infantesa i per això no es vinclava a l’hora de denunciar les polítiques suïcides de l’Israel actual. Em crida molt l’atenció la seva figura de traïció, que és simplement la de l’escriptor crític que segueix la seva consciència sense claudicar”.