Barcelona“El Somorrostro va ser un barri de barraques del litoral de Barcelona, entre el límit nord de la Barceloneta i el Bogatell, el col·lector d’aigües residuals que desembocava a prop del cementiri del Poblenou i l’antiga estació de ferrocarril que duia el mateix nom que la claveguera que circulava a l’aire lliure”. El filòleg i historiador Enric H. March no ha oblidat aquell espai que, des de la segona meitat del segle XIX fins al 1966, va ser ocupat per centenars de barraques. A Somorrostro. Mirades literàries (Ajuntament de Barcelona, 2018) en reivindica la presència literària a través de 25 mostres escrites entre el 1919 i el 2013.

Batejat gràcies a un grup de pescadors bascos que es van establir a la zona, el Somorrostro va créixer “amb habitacles autoconstruïts de famílies obreres que no trobaven lloguers assequibles, en una ciutat que sempre ha patit de manca d’habitatge”, recorda March. Coincidint amb les obres per a l’Exposició Universal del 1929 va arribar molta mà d’obra immigrant a la ciutat: va ser llavors que el barri va començar a rebre famílies gitanes. Després de la guerra, “els corrents migratoris, procedents sobretot d’Andalusia, que miraven de fugir de la repressió i la pobresa, van nodrir el Somorrostro fins al punt que a principis dels 50 hi vivien al voltant de 18.000 persones, amb una densitat per habitacle que s’acostava als set individus”. March evoca una realitat que es va extingir el juny del 1966, poc abans de la visita del general Franco durant la Primera Setmana Naval de Barcelona: “L’ocasió era propícia per fer desaparèixer un problema, la pobresa, que segons la política oficial no existia”.

L’historiador parla des del cim de la Torre de les Aigües del Besòs, aixecada a la plaça de Ramon Calsina entre 1880 i 1882. L’obra de Pere Falqués i Urpí és una de les joies ocultes del modernisme barceloní, allunyada de les rutes turístiques i visitada escassament per veïns, curiosos o especialistes. Per arribar fins a la vista privilegiada del capdamunt de la torre cal pujar gairebé 300 esglaons. La recompensa final val la pena. Barcelona sencera hi batega a sota: els gratacels del Poblenou, la lluminosa Vila Olímpica, els molls, els passejos marítims... i un bocí de la platja que mig segle enrere encara era ocupada per les barraques del Somorrostro.

“Fins ara s’han publicat molts llibres de fotografies sobre el Somorrostro, però mai s’havien aplegat textos literaris -comenta March-. Per què es va convertir en matèria literària, el barri? Es fa difícil de dir. No era el més gran ni el més conegut. Tampoc el més longeu”. De barraques n’hi havia hagut al Camp de la Bota, a Can Tunis, al Carmel, a Can Valero i a la Perona, entre molts altres llocs de la geografia barcelonina.

Un segle de textos

El text més antic citat a Somorrostro. Mirades literàries està datat al 1919 i és un fragment d’El quadern gris, de Josep Pla (reescrit i reelaborat a la dècada dels seixanta fins que va veure la llum el 1966). El viatge continua amb un article publicat a La Vanguardia de J. Ruiz de Larios el 1935, i un altre de Sempronio del 1951 dedicat a una de les seves habitants més il·lustres, Carmen Amaya.

“Deu de les obres citades pertanyen a la dècada dels 60, i això ens dona una pista -recorda March-. La crítica social dels anys 60 troba en la literatura una forma d’expressió en ple franquisme i el Somorrostro es converteix en escenari, a vegades exòtic, que pren visibilitat gràcies a Los Tarantos, de Francesc Rovira-Beleta (1962), pel·lícula protagonitzada per Carmen Amaya, filla del Somorrostro i en bona part responsable de fer-lo visible”. Hi ha El carrer de les Camèlies, de Mercè Rodoreda, Señas de identidad, de Juan Goytisolo, i Últimas tardes con Teresa, de Juan Marsé, totes tres del 1966. També l’experimental Míster Evasió, de Blai Bonet (1969). A la dècada dels 70 s’hi afegeixen Icària, Icària, de Xavier Benguerel (1975), i Els mars del Sud, de Manuel Vázquez Montalbán (1979). Entre les aportacions recents destaquen Memento mori, d’Antonio Rabinad (1983), dos poemes de David Castillo inclosos a Menta (2005), i Estaba en el aire, de Sergio Vila-Sanjuán (2013). “N’ha quedat fora la novel·la d’Arturo San Agustín En mi barrio no había chivatos [Comanegra, 2016], en què un dels escenaris principals és el Somorrostro”, diu March. El volum inclou, en canvi, imatges inèdites o poc vistes de Colita, Jacques Léonard, Manel Gausa, Ignasi Marroyo, Josep Brangulí i l’Arxiu Històric del Poblenou. També un acudit de Joaquim Muntañola del 1958, on es veu dos homes que observen les barraques amb tot de figures estrafetes: “ Pues mira -diu un-, desde el Paseo Marítimo puedo ver una exposición de Goya ”.