José Mauro de Vasconcelos (Rio de Janeiro, 1920 - São Paulo, 1984) és un dels escriptors brasilers més populars del segle XX. El seu interès pels actors més fràgils de la realitat brasilera -els indis, els garimpeiros, els treballadors de les hisendes- el va moure a dur a terme un projecte literari de reivindicació de les classes subalternes i també de la terra d’on volien ser expulsats.

En aquest sentit, és lògic que, en un moment donat, la seua mirada es desplaçara cap al món dels infants. Un xiquet no és un oprimit, però un xiquet pobre pateix doblement la incomprensió dels adults. D’aquí que Vasconcelos es decidís per retratar, en La meva planta de taronja llima (publicat el 1968), la vida quotidiana d’un marrec que viu al Brasil profund en comunió amb el seu medi natural. És probable que l’autor bussejara en els seus propis records. De fet, ell mateix va nàixer en una família ben pobra, al barri carioca de Bangu, i la indigència el va obligar a anar a viure amb uns oncles a Natal. Ben aviat la vida el sacsejaria, i el va fer subsistir en els oficis més diversos: entrenador de boxa, carregador de bananes en una fazenda, model d’escultors, cambrer nocturn...

El protagonista d’aquest llibre és el petit José, que tothom coneix per Zezé. El seu oncle Edmundo li diu que quan siga gran li explicarà la història de Josep a Egipte, aquesta peripècia dramàtica que prefigura la de Jesucrist. Però Zezé té altres preocupacions. A casa, cada germà cuida del germà més petit. Lalá va tindre cura d’ell, i ell, al seu torn, ha d’ocupar-se de Luis. La família té la intenció de mudar-se en una casa nova i, al pati d’aquest nou habitatge, hi creix un humil arbret de taronja llima. Zezé hi parla sovint, i hi comparteix tota mena de confidències.

La narració de la novel·la privilegia els moments dialogats. Vasconcelos es preocupa per imitar acuradament la parla dels infants, però probablement en la traducció de Carles Sans s’ha perdut bona part de la vivacitat de la llengua original. La pobresa de la família només és relativa als béns materials: les vivències interiors dels personatges -la seua loquacitat evangèlica- no es veu gens afectada per les dimensions de les seues possessions.

La vida menarà el petit Zezé a convertir-se en adult precoçment. Però la seua llarga conversa amb Minguinho, l’arbret de taronja llima, s’instal·larà en el més profund del seu subconscient, l’autèntic territori de la més fèrtil de les riqueses.