“En el fons de la seva inspiració no trobarem cap tipus de pensament, sinó un principi d’amor: la seva poesia no ens ofereix un món de conceptes, sinó un món d’afectes”, escrivia el 1922 Carles Riba al pròleg de Poesies de Verdaguer (L’Editorial Catalana). El filòleg Narcís Garolera assegura que el màxim exponent de la Renaixença literària catalana era un home sense malícia. Potser aquesta innocència va precipitar el seu final: Verdaguer va morir el 10 de juny del 1902 molt endeutat. Havia passat de ser el capellà privat d’una de les famílies més riques d’Espanya a no poder pagar el lloguer d’una habitació. Donava caritat a unes 300 famílies. Potser era pobre i havia envellit molt ràpid, però quan va morir era molt popular. Al seu enterrament, segons el diari francès Le Temps, s’hi van aplegar dos-cents mil assistents. Les floristes van fer una catifa de flors per on havia de passar el fèretre, i els establiments van penjar el rètol “Tancat per la mort de l’insigne poeta”.

Garolera i la poeta, assagista i traductora Marta Pessarrodona acaben de publicar Jacint Verdaguer. Una biografi a (Quaderns Crema), que serà a les llibreries el dia 13 d’abril. A l’estil anglosaxó, segons els autors, intenten acostar al lector un Jacint Verdaguer de carn i ossos. Aporten documentació inèdita, que adjunten al final del llibre, i repassen els 57 anys de vida de l’autor de L’Atlàntida. Mostren tots els seus rostres: “Del pagès amb barretina romàntic i ambiciós, al pobre mossèn Cinto, passant pel capellà madur i privilegiat de la família més rica d’Espanya”, diu Garolera.

Contra els falsos tòpics

“No va ser un home execrable sinó honorable”

Garolera està indignat: “Hi ha una gran ignorància. En un programa de ràdio vaig escoltar que el qualificaven d’execrable i fa poc vaig llegir en un mitjà de comunicació digital un columnista que defensava que Verdaguer era un col·laboracionista, un traïdor a la pàtria. No va ser un home execrable sinó honorable”, assegura el professor de la UPF. Verdaguer va ser un clergue controvertit. És polèmic perquè va ser el capellà privat dels marquesos de Comillas. Sobretot va tenir una relació força íntima amb Claudio López Bru, fill d’Antonio López López, a qui alguns historiadors relacionen amb el tràfic negrer. Però homes d’esquerres anticlericals, com Ernest Lluch, van defensar Verdaguer amb passió.

El poeta no va tenir una vida plàcida. El 1895 es va iniciar en contra seva una suspensió a divinis (se’l volia apartar de la vida pastoral). El 15 de juny Verdaguer escrivia que el volien fer passar per “boig”: “M’empenyen cap a Vic, a on m’espera la casa Assilo (àlies bogeria) i la mort. Havent-me resistit a això, com a obligat a estimar la vida, s’ha valgut lo Sor Morgades [el bisbe de Vic que nou anys abans l’havia coronat com a “príncep de les lletres catalanes”] del governador, i dues vegades han vingut a buscar-me los policies”. El poeta hi va plantar cara amb els imperdibles articles En defensa pròpia.

Verdaguer estava enfurismat contra el seu cosí, l’advocat Narcís Verdaguer. A La Publicidad, el poeta escrivia el 6 d’agost: “Dels mals tots que em vindran, com dels que m’han vingut, tu, solament tu, en tens la culpa. Tu t’has proposat matar-me i ser mom Caïm”. Ja mort, la seva figura ha continuat sent polèmica: “És l’única estàtua amb sotana que va aguantar la Guerra Civil”, diu Garolera. “Més tard, el franquisme també el va utilitzar i manipular”, afegeix.

Reconeixement global

Un poeta viatger i traduït a 13 idiomes

L’esforç per escriure L’Atlàntida devia ser titànic. Li van diagnosticar “amnèsia cerebral”. Garolera i Pessarrodona defensen que, en l’actualitat, els metges en dirien estrès depressiu. Sigui com sigui, l’èxit de L’Atlàntida va ser immediat. Va ser traduïda al francès (1884), l’occità (1888), el txec (1981), l’alemany (1987), el portuguès (1909), l’italià (1916)... “Està plenament inserit dins la literatura europea. Marcelino Menéndez Pelayo va dir que Verdaguer era millor que Victor Hugo”, afirma Garolera.

Amb L’Atlàntida, el poeta va guanyar els Jocs Florals i els tornaria a guanyar el 1883 amb Oda a Barcelona. L’Ajuntament en va publicar cent mil exemplars que va repartir a les escoles. Amb els López i els Güell, el poeta va viatjar per Europa (fins a Sant Petersburg) i pel nord d’Àfrica (el Marroc i Algèria). Però cada estiu abandonava el Palau Moja per passejar pels Pirineus. “Feia immersió lingüística”, explica Garolera. El desembre de 1885 el poeta publicava Canigó. Per aquest poema èpic el van comparar amb John Milton.

Fi de l’idili amb els Comillas

Els marquesos el van fer fora per temes econòmics

“Per què els Comillas van treure de casa Verdaguer després d’haver-lo lluït durant 17 anys?”, es pregunta Garolera. Pessarrodona, que ha investigat el fons Güell-López (comtes de Güell i marquesos de Comillas) dipositat a l’Arxiu Nacional de Catalunya, assegura que les raons van ser sobretot econòmiques: “Feia massa caritat, ajudava unes 300 famílies. Els Comillas tenien molt de patrimoni però no efectiu”, diu la poeta. “Crec, però, que al final, si haguessin pogut tornar enrere, no l’haurien expulsat de casa seva. Hi havia afecte”, afegeix. Verdaguer no dormia al Palau Moja, la residència dels marquesos de Comillas, però hi menjava cada dia. Tenia molta relació sobretot amb Claudio López i la seva dona Maria Gayón. Garolera els descriu com el “trio místic”.

Un dels documents localitzats a l’arxiu és precisament una carta de Gayón argumentant que el distanciament del poeta amb la família es va produir pels exorcismes que suposadament practicava Verdaguer. Al final afegeix: “Molts diners havia costat aquest assumpte -es refereix a la caritat-, doncs no només els pobres sinó que els vividors havien abusat de la credulitat del capellà i de la caritat del Claudi”.

Admirat per grans i petits

“Una aparició per a tothom: per als savis i per a la massa”

Pocs dies després que fos enterrat Verdaguer, Maragall escrivia al Diario de Barcelona : “ Todo él está en nuestra lengua: fue su poeta, fue el poeta creador de ella, fue el Poeta, el Dante catalán. Ante su cadáver se ha inclinado la inmensa muchedumbre de los grandes y los pequeños...” Al final del llibre, Pessarrodona i Garolera adjunten els “judicis crítics” de poetes i escriptors. Expressen la seva admiració Joan Maragall, Josep Yxart, Miguel de Unamuno, Eugeni d’Ors, Josep Carner, J.V. Foix... Els autors també aporten una poesia de Caterina Albert, Verdaguer, que la poeta i escriptora va publicar el 1913 a la revista Renaixement.

Són molts els que es confessen marcats per l’escriptura de l’autor de Canigó. “Feia tants anys que no havia sortit en aquest país un gran poeta, que tothom quedà parat. Per fortuna, el fet es produí. Fou extraordinari. Fou una aparició per a tothom: per als savis i per a la massa. En la nostra literatura, fou importantíssim. Volia dir simplement que Verdaguer és un gran poeta variable i que és un prosista d’una utilitat sense rival possible. I ja està dit”, va escriure Josep Pla.