La frase del títol podria fer referència al nombre de delegats que tenen aquests dos sindicats en una determinada empresa, i no és estranya en els titulars dels mitjans catalans, sempre enderiats a no repetir paraules. Però el que sí que comencen a repetir és el pronom en: “La UGT en té cinc i la CGT en disposa de dos”. Una frase com la que acabo d’escriure, sense la forta interferència del castellà, faria prou mal a l’orella perquè no calgués explicar que no és gramatical en català. Però la interferència comença per fer que ens sonin bé frases en què en és imprescindible (“La UGT té cinc”) i, una vegada hem perdut l’oremus, també fa que no el trobem estrany on és del tot sobrer (“La CGT en disposa de dos”). És el que s’anomena una ultracorrecció.

Perduda la intuïció -que, per sort, encara molts conservem- no tenim més remei que explicar gramaticalment per què en el primer cas cal un en i en l’altre no hi pot anar. Potser la millor manera d’explicar-ho seria dir que, en principi, hi hauria d’haver un en en tots dos casos però que, en el segon, l’estructura de la frase bloqueja la possibilitat que hi sigui. Concretament, la bloqueja el fet que el nom que l’en pronominalitza, de legats, no sigui el nucli d’un SN (sintagma nominal), cinc delegats, sinó d’un SP (sintagma preposicional), de dos delegats. La preposició de actua aquí com una barrera. No és un fet aïllat sinó que respon a restriccions sintàctiques generals que fixa en últim terme la gramàtica universal (la nostra dotació biològica per al llenguatge com a humans).

Per acabar-vos de convèncer us poso tres frases d’estructura paral·lela (verb + complement directe / verb + complement preposicional) que, potser perquè són menys habituals i no han patit ultracorreccions, veureu més clares (l’asterisc indica agramaticalitat): “No només n’ha criticat dos sinó que s’oposa a cinc” (*...se n’oposa a cinc)”, “N’aprecia molts però només confia en un” (*...només en confia en un”), “En va repetir pocs però va insistir en tres (*...en va insistir en tres)”.