Llegim 12/09/2015

Què passa si un novel·lista és massa prolífic?

Stephen King
4 min
STEPHEN KING HA PUBLICAT NOVEL·LES COM ‘CARRIE’, ‘MISERY’ I ‘LA ZONA MORTA’

Hi ha moltes normes no explícites en la crítica literària: una d’elles és que com més escrius, menys bona serà la teva obra. Joyce Carol Oates, que ha escrit més de 50 novel·les (sense comptar les onze que ha firmat amb pseudònim), entén a la perfecció la poca estima que els crítics tenen pels escriptors prolífics. En un dels seus dietaris va escriure que la seva creativitat era “més alta, sens dubte, del que el món literari permet a un escriptor seriós ”.

Tenint en compte que moltes normes tenen a veure amb percepcions subjectives, s’ha d’anar amb compte a afirmar que escriure molt implica escriure malament. En molts casos és vàlid. Ningú no voldrà fer entrar al cànon l’escriptor de misteri John Creasey, autor de 564 novel·les amb 21 pseudònims diferents: el seu llegat -i el dels seus alter egos - ha sigut oblidat.

El mateix passa amb la britànica Ursula Bloom (amb més de 500 obres), Barbara Cartland (autora de més de 700 novel·les) i una pila de novel·listes més. Recordo aquella brometa de Truman Capote sobre Kerouac: “No escriu, tecleja”.

Així i tot, hi ha autors prolífics que han deixat una gran empremta en l’opinió pública. Penseu en Agatha Christie, segurament l’escriptora més popular del segle XX: les seves novel·les encara es reediten. Va escriure 91 llibres, 82 amb el seu nom i 9 amb pseudònim o amb el seu nom de casada, Agatha Christie Mallowan. Les seves novel·les potser no són literàries, però estan molt per sobre del nivell de John Creasey, i n’hi ha de molt bones. Christie va crear dos personatges immortals, Miss Marple i Hercule Poirot. Si hi afegim la unitat estilística i temàtica de les novel·les de l’autora (l’agradable calidesa dels escenaris i del tractament dels estereotips britànics, dosificats entre una concepció de la naturalesa humana sorprenentment freda), cal reconsiderar la seva producció.

El mateix passa amb el prolífic John D. MacDonald. Les seves novel·les sobre Travis McGee ara semblen caducades, i bona part de la resta de la seva producció és una barreja indigerible de Hemingway i John O’Hara, però quan MacDonald es va oblidar dels seus mestres i va escriure el que volia va aconseguir El fin de la noche i The last one left, dues joies de la literatura nord-americana. Ningú que no hagi perdut el cap diria que la quantitat implica qualitat, però donar a entendre que la quantitat no té mai qualitat em sembla esnob, estúpid i fals.

En l’altre extrem trobem autores com Donna Tartt, una de les millors novel·listes dels últims 50 anys, que ha publicat tres novel·les des del 1992. Jonathan Franzen, l’únic rival comparable, n’ha publicat cinc, i Purity acaba de sortir. És fàcil donar un cop d’ull a aquests llibres, tots ells de gran qualitat, i arribar a la conclusió que com menys publiques, millor. Philip Roth, que s’ha retirat fa poc, ha escrit molt més que Tartt i Franzen junts, i Nuestra pandilla era una novel·la ben dolenta. Pastoral americana, en canvi, em sembla millor que El jilguero o Llibertat.

Una llarga sequera

Sóc exalcohòlic i des de fa gairebé 27 anys no bec. Així i tot, quan penso en les novel·les de Tartt i Franzen recordo un dinar amb la meva dona poc després de deixar l’alcohol. Hi havia dues senyores en una taula a prop, xerrant amb entusiasme sobre els plats que havien menjat, mentre tenien les copes mig buides de vi blanc abandonades a la taula. Vaig tenir la necessitat d’aixecar-me i anar a parlar-hi. De fet, el que volia era escridassar-les: “Per què no us beveu el vi, redéu? Alguns de nosaltres no podem beure’n, no tenim aquest privilegi, ¿per què collons no ho feu, vosaltres?”

Els llargs intervals entre un llibre i un altre d’escriptors tan bons em fan perdre els papers d’una manera similar. Entenc que cadascú treballa al seu ritme. Entenc que aquests autors s’esforcen perquè cada frase -cada paraula- sigui significativa. Sé que no té res a veure amb la mandra, sinó que ho fan per respecte a la seva feina, i per experiència pròpia sé que la pressa dóna mals resultats.

Però també entenc que la vida és curta i que, al final, cap de nosaltres és prolífic. La guspira creativa es va fent més feble, i la mort l’acaba d’apagar. Fa 400 anys que William Shakespeare no estrena cap obra, i això és una llarga sequera creativa.

Amb això no vull justificar la meva pròpia productivitat. He publicat més de 55 novel·les. He fet servir un pseudònim (Richard Bachman). I una vegada vaig publicar quatre llibres en un any. Fins i tot vaig escriure una novel·la en una setmana, The running man. Però puc dir amb total honestedat que no he tingut alternativa. Quan era jove tenia mil idees però només deu dits i una màquina d’escriure. Hi havia dies -i no exagero- que creia que totes les veus que tenia dins el cap em farien tornar boig. Suposo que és el que li va passar a Max Brand (creador del doctor Kildare). Va escriure unes 450 novel·les, i encara és una fita més remarcable tenint en compte la seva salut precària i el fet que va morir als 51 anys. Alexandre Dumas va escriure El comte de Montecristo, Els tres mosqueters i 250 novel·les més. I Isaac Asimov, que va vendre el primer relat als 19 anys, va produir 500 llibres i va revolucionar la ciència-ficció.

La meva tesi és modesta: de vegades ser prolífic és inevitable. I té la seva justificació. Per a mi, el fet de ser “ fèrtil, donar fruits especialment abundants”, té el seu punt positiu. No tothom pensa el mateix. Recordo una festa en què un autodenominat jutge del gust literari va fer broma sobre Joyce Carol Oates, dient que era com aquella vella de la cançó, que “en una sabata vivia, i que no sabia què fer amb tants de fills que tenia”. Crec que Oates sap exactament què fa i per què ho fa. Als seus dietaris escriu que té “més històries i més novel·les per explicar”. A mi em fa content, perquè vull llegir-les.

stats