16/01/2016

No vull que et moris mai més

3 min
No vull que et moris mai més

Si no pots viure de la poesia, prova de viure per la poesia

He sentit dir més d’un cop a Ponç Pons que el seu pare era tan bona persona que l’única cosa mal feta que va fer en aquesta vida va ser morir-se. A part de ser un tros de pa i de tenir uns ulls de color mar, l’home tocava de peus a terra. Quan el fill de deu anys li va comunicar que “de gros” volia ser poeta, el pare (que es dedicava a tallar pell per a sabates, un ofici que no li va agradar mai) va intentar posar-hi seny: “Poncet, de poesia no en viuen...”.

El menorquí no ha viscut de la poesia, però ha viscut per la poesia. “Sóc perquè escric i escric perquè vull ser escrivint aquell al·lot d’un petit poble d’una illa que feia versos dalt les golfes i tenia un somni: ser poeta”, diu Ponç Pons en el prefaci del seu nou poemari, Camp de Bard (Proa), premi Miquel de Palol 2015. Un volum que dedica sencer a l’enyorat editor Jaume Vallcorba.

Uns forats a l’ànima que no es tanquen mai de la vida

Hi ha, en aquest regal fet llibre, tres poemes gestats quan el pare de l’autor s’estava morint sense voler morir-se, reunits sota el títol Tròpic de Càncer. “Han passat anys i el buit i la ferida que em va deixar la seva desaparició no es tanquen -confessa el poeta en unes notes finals-. Ma mare també es va morir i encara no he sabut fer-li el poema que es mereix”. El Tròpic de Càncer ve encapçalat per dos versos que Pablo Neruda va adreçar a la seva dona, musa i futura viuda, Matilde. Dos versos esplèndids: “Fue tan bello vivir/ cuando vivías”.

A Camp de Bard (Proa) hi ha també, i sobretot, Carta de Nadal a mon pare : un poema preciós, impressionant, que paga per si sol el llibre. Acaba així: “Des que te’n vas anar sent es pes d’un gran buit/ i no vull que te moris, mon pare, mai més”.

Ensinistrar un falcó per domesticar el dolor i la tristesa

Quan a la britànica Helen Macdonald (Chertsey, 1970) se li va morir el pare -un infart, una trucada que et trenca: allò que passa-, es va comprar manuals sobre el dol, confiant que hi trobaria una resposta. Tot i que la devoció per les aus rapinyaires es remunta a la seva infantesa, llavors la Helen encara no sabia que la resposta -o, si més no, la força per domesticar la pena- li arribaria ensinistrant un perillós falcó perdiguer. I narrant l’experiència per escrit. H de halcón, publicat per Ático de los Libros i traduït per Joan Eloi Roca, és un llibre estrany i fascinant. Tan inclassificable -mig memòries, mig assaig- com magnètic. El mes de març sortirà en català amb el segell d’Àtic dels Llibres i amb traducció de Ricard Vela.

“La tristesa existeix”, ens confirma un vers de Ponç Pons. I hem de conviure-hi, quin remei. Com diu Helen Macdonald, hi ha una època vital en què esperes que el món estigui sempre ple de coses noves. Més tard arriba el dia en què t’adones que no serà així: veus que la vida s’anirà omplint de forats, d’absències, de pèrdues. De coses que hi eren i ja no hi són. “I t’adones, a més, que has de créixer al voltant i entre els buits, encara que si allargues la mà cap a on estaven les coses sents aquesta opacitat tensa i resplendent de l’espai que ocupen els records”.

De petita, Helen Macdonald volia tenir ales. Acabo el llibre del falcó i -per al·lusions, com aquell qui diu- agafo la novel·la El dia que vaig aprendre a volar (Edicions de 1984), de Stefanie Kremser, traduïda de l’alemany per Anna Punsoda. Tinc la falsa impressió que tot encaixa. Entre vers i vers, Ponç Pons dóna blat d’indi a les gallines i escampa escaiola per als pardals, busquerets i caderneres. Macdonald es mira la vida i la mort des de la perspectiva d’una au rapinyaire. A la segona pàgina de la novel·la de la Stefanie, piulen els estornells.

stats