Poc més d’una vintena d’estudiants assistíem a principis de la dècada dels 90 a les classes sobre història del periodisme català de Manuel Llanas a la Universitat Autònoma de Barcelona. Generosament, aquell home savi ens va permetre endinsar-nos en una tradició desconeguda per nosaltres: Xammar, Soldevila, Pla, Carner, Sagarra... Entre ells, evidentment, hi havia Gaziel, nom de ploma d’Agustí Calvet, director de La Vanguardia entre 1920 i 1936.

Tot i la nostra ignorància, Gaziel no era un desconegut pel públic català, ni absent de les llibreries, especialment a través dels dos volums de les seves delicioses memòries, Tots els camins duen a Roma ; però sí que la seva influència s’havia anat diluint. Avui, en canvi, podem dir que el periodista guixolenc ha ressuscitat. Les seves reflexions són llegides en clau presentista a Catalunya, i la seva prosa torna a conquerir lectors més enllà de l’Ebre.

Del primer exorcisme, n’és en bona part responsable l’estudiós de la cultura Jordi Amat. Des de RBA - La Magrana ha anat recuperant consecutivament les Meditacions en el desert (1946-1953) i els articles de Tot s’ha perdut (1922-1934), on pren cos el Gaziel més assagista. En els textos previs a la guerra, trobem el gran orientador de la burgesia i les classes dirigents catalanes, fill del projecte noucentista. Després de la desfeta i sense perdre lucidesa, la ploma de l’escriptor tendeix a convertir-se en bisturí -amb paral·lels evidents amb la duresa memorialista del seu coetani Amadeu Hurtado-, on la mirada enrere no perd mai de vista el propi present i l’incert futur. El renovat interès pel Gaziel assagista, crític de la realitat catalana, havia arraconat parcialment la seva obra més literària i periodística. El centenari de la Primera Guerra Mundial ha vingut a corregir aquest dèficit, en recuperar-se els seus dos primers llibres -recopilació de dues sèries d’articles publicats a La Vanguardia durant el conflicte-. D’una banda, el més conegut Diario de un estudiante en París (Diéresis, 2013), i el fins ara incomprensiblement oblidat De París a Monastir.

Aquest segon, amb pròleg novament d’Amat, ja no és fruit de la casual estada d’un estudiant a París, sinó obra d’un cronista consolidat que opta per cobrir un dels fronts més oblidats i desconeguts -encara avui- de la Gran Guerra. Tot i que el llibre s’obre el 12 d’octubre de 1915 a la capital francesa, el viatge s’inicia realment a Barcelona el dia 22 quan parteix cap a Gènova per després recórrer el sud d’Itàlia i la península grega fins a arribar a l’aleshores sèrbia Monastir (l’actual Bitola macedònia). El 19 de novembre abandona Salònica ja de tornada.

Com un relat de Jules Verne

En menys d’un mes, Gaziel aconsegueix bastir un llibre en què trobem de tot: una meravellosa crònica de viatge, sublims quadres costumistes com el napolità, exclusives periodístiques com l’entrevista a Venizelos, curioses converses amb sefardites de Salònica o trepidants relats d’aventures per les muntanyes macedònies. De París a Monastir bé podria passar per un relat de Jules Verne, on fins i tot s’inclou l’obligat i exòtic acompanyant, en la figura del sospitós danès Halvor Bagge.

Amb tot, la qualitat i ús de recursos literaris no arraconen el Gaziel més periodístic. Testimoni de la fi d’un temps, constata amargament com només el poble “ho dóna tot sense cap rastre d’egoisme” i com, sense tenir-ne culpa, és qui més pateix la guerra. “Els erudits i els futurs especialistes passaran la vida discutint sobre qui ha tingut la culpa de la guerra actual [...] Ningú no s’adonarà del que tot això representa en dolor viu, en carn torturada, en ànimes embogides, en misèria i en terror”.