La narrativa de Peter Stamm ha anat tornant lentament cap a casa des que l’autor va publicar la primera novel·la el 1998. Agnes passava a Chicago i explicava la relació d’amor entre un escriptor que prepara un llibre sobre els vagons de luxe de la companyia Pullman i una llicenciada en física que prepara la tesi doctoral. Tres anys després, a Paisatge aproximat s’emportava la protagonista, la Kathrine, fins al nord de Noruega: la història, introspectiva i glaçada, feia pensar en aquells primers plans anguniosos de les pel·lícules d’Ingmar Bergman. Tal día como hoy (2006) arrencava a la perifèria de París, on un professor d’alemany, l’Andreas, era amenaçat pel rebrot d’una malaltia greu i decidia anar a retrobar el gran amor d’adolescència amb la intenció de donar sentit a la seva vida trontolladissa.
Siete años (2009) presentava una relació de parella triangular: d’una banda hi havia el matrimoni entre l’Alex i la Sonja, dos arquitectes alemanys que vivien a Munic; de l’altra, les trobades de l’Alex amb la Ivona, immigrant polonesa que el fascinava per la seva lletjor. Mentre esperem que es tradueixi la cinquena novel·la del suís, Nacht ist der tag (2013), arriba A espaldas del lago, el quart llibre de narracions de l’escriptor suís, ambientat al voltant del llac de Constança, territori fronterer entre Alemanya i Suïssa que l’autor coneix molt bé, perquè va néixer i créixer a la petita població de Münsterlingen. Els relats de Stamm han passat pel mateix procés de tornada a casa que les seves novel·les: si a Siete años els personatges vivien en terres de parla alemanya, aquí els escenaris tenen una connexió directa amb l’experiència de l’escriptor.
Això no implica cap vincle autobiogràfic, ni tampoc -tal com remarcava recentment Patricio Pron- gens ni mica de folklorisme, perquè en certa manera Stamm és “l’autor de la impossibilitat de parlar de regionalisme, perquè els seus personatges, encara que siguin profundament suïssos, passen per les mateixes dificultats i ansietats que la resta”. Fins ara, a l’escriptor li havia funcionat molt bé la distància amb què exposa les accions dels seus personatges. En aquest últim recull de contes, que conté exemples notables de la seva millor narrativa com Los veraneantes i Luna de hielo -relats continguts, intensos, enigmàtics- de vegades es deixa temptar per una fredor excessiva, com passa a En el bosque. Només llavors fa l’efecte que la tornada a la seva geografia és vista amb la mirada adormida d’un estiuejant.
