HE LLEGIT NO SÉ ON

La veritat és més fàcil de recordar

La veritat és més fàcil de recordar / BRUNO VINCENT/GETTY Zoom

Les mentides, com les desgràcies, mai no vénen soles

“Jo no dic mentides. La mare sempre deia que això era perquè sóc bona persona. Però no és perquè sigui bona persona. És perquè no sé dir mentides”. Ho afirma en Christopher, narrador i protagonista de la novel·la El curiós incident del gos a mitjanit, de Mark Haddon, que hem pogut veure fins fa poc al Lliure de Montjuïc en l’adaptació de Simon Stephens dirigida per Julio Manrique, amb un immens Pol López en el paper principal. A finals d’octubre arrencarà una tercera temporada del mateix muntatge, aquest cop al Poliorama, i jo de tu no me’l perdria.

La veritat és més fàcil de recordar. I la mentida convida a la dispersió. En Christopher ho explica amb precisió matemàtica: “Una mentida és quan dius que ha passat alguna cosa que en realitat no ha passat. Però només hi ha una cosa que hagi passat realment en un lloc concret i en un moment concret. I hi ha un número infinit de coses que no han passat en aquell lloc i en aquell moment. I si penso sobre alguna cosa que no ha passat, començo a pensar sobre totes les altres coses que no han passat”. Potser és per això que les mentides, com les desgràcies, mai no vénen soles. Aturar l’allau passa per evitar la temptació de mentir per primer cop. O perquè aquesta temptació no existeixi. Perquè la mentida no sigui una opció.

Coses que no van passar de debò però que fan sentir por

El Christopher diu que no li agraden les novel·les convencionals “perquè són mentides sobre coses que no van passar de debò i em fan tremolar i sentir por”. I aquí caldria que algú li expliqués amb traça una veritat complicada d’entendre, suposo, per a un cervell autista: que la literatura és una ficció més autèntica que la realitat, perquè ens permet descobrir una veritat moral. Psicològica.

Una vegada, durant una entrevista, van preguntar a Juan Rulfo què era per a ell la literatura. Resposta: “Una mentida. La literatura és una mentida que diu la veritat. S’ha de ser mentider per fer literatura. Però hi ha una diferència important entre mentida i falsedat. Quan es falsegen els fets, es nota de seguida que la situació és artificiosa. Però quan es recrea una realitat a còpia de mentides, com quan es reinventa un poble, és molt diferent. Els profans en literatura creuen que un llibre reflecteix una història real, que narra fets que van ocórrer amb personatges que van existir. S’equivoquen: un llibre és una realitat en si mateixa, encara que menteixi respecte a l’altra realitat.

La realitat sol tenir moltes cares i unes quantes creus

Salman Rushdie ho té clar: “La veritat és l’objectiu de la literatura. No m’interessa gens escapar de la realitat, vull utilitzar la ficció per discutir la realitat, per parlar-ne”. Però admet que la realitat té moltes cares i algunes creus: “Hi ha diferents realitats sobre un mateix fet, i quan l’escriptor no comparteix la mateixa imatge del món amb el lector, calen noves formes de narrar”.

Montserrat Roig ho veia així: “Hi ha qui em diu creadora perquè menteixo. Hi ha qui em diu mentidera perquè m’invento històries. Bé, no me les invento, les exagero”. Roig era escriptora i, com a tal, una mentidera desacomplexada: “Sentim un gran plaer quan mentim. Quan fem la mentida creïble, quan seduïm l’altre, que potser sap que mentim i que ens està demanant que continuem mentint”. Costa deixar de pensar en les moltes mentides creïbles que l’única gran veritat, la mort, li va impedir de fabricar.

I avançant entre mentides permeses per la ficció, potser arribem a algun lloc. Ja va dir Kafka que la literatura és sempre una expedició a la veritat.