Hi ha un tipus de lector acomplexat que tendeix a lamentar més el que no ha llegit que a celebrar el que ha llegit. No val la pena. La lectura és una manera d’estar al món, no una obligació. Llegir Marc Cerdó no és un deure, però si ho feu, si agafeu la seva darrera novel·la, Cor mentider (Club Editor), hi trobareu el plaer de capbussar-vos en un tall de crisi quotidiana de debò, propera, contradictòria, imperfecta.
El plantejament és senzill: el Damià, un professor de 45 anys, pare d’una nena, la Cora, està en procés de separació de la Queralt. Aprofita l’estiu per marxar sol cap a la seva Mallorca natal. Fugint del seu desastre familiar i sentimental, s’instal·la a Alcúdia, on topa amb una família veïna sui generis, els Botanach, gent de diners amb una filla, la Catalina, que no hi és tota però que ho és tot. Com diu l’Adonis, el cubà que regenta un xiringuito a la platja del Port d’Alcúdia, “ Catalina es la prinsesa de todos, pero el juguete de nadie. ¿Verdá que tengo rasón, mi niña? ” La Catalina, ulls verds de molsa, es mou en patinet, es gronxa al jardí, beu coca-cola i ho xerra tot, tot i tot, sense mala intenció ni sense bona: “Jo sempre estic contenta, contenta com un gínjol”.
El Damià és un home una mica fàustic i una mica sense atributs. No té grans objectius, no cova una grandesa espiritual. Voldria acontentar tothom, evitar picabaralles innecessàries, no decebre els pares... Però no pot evitar vendre’s l’ànima al diable a la recerca del plaer més carnal i del saber més plaent: si pogués, viuria sol i tranquil, només de sexe i literatura. A Alcúdia fuig de tot. Voldria ser un estornell, desentendre’s “d’afers mundans com ara la feina, com ara les dones, com ara els rebuts i altres noses”. Però naturalment acaba retrobant els propis fantasmes, el seu sobrepès ideal, les transgressions hedonistes com a indici de salut mental, l’olor de la seva filla, els pares... I la Catalina.
L’estranya bogeria de la Catalina, la seva salvatge sinceritat, la seva desgràcia, confronten el Damià amb la pròpia i al capdavall insignificant imperfecció. Els imperfectes també tenen dret a viure. La novel·la és, en bona mesura, un cant improvisat a la imperfecció, que es reflecteix fins i tot en l’estil i les formes narratives: repeticions, barreja de llengües (el castellà hi treu força el cap) i de registres del català, un ritme com trencat, llibertat tipogràfica.
I un final: per a què serveix caure? Per aprendre a aixecar-se.
