L’ESCUMA DE LES LLETRES

I tu, ja estimes la literatura catalana?

Aquest dimarts va tenir lloc a l’Institut d’Estudis Catalans la taula rodona SOS. Ensenyar literatura catalana en què es va denunciar el paper cada cop més residual de la nostra literatura a secundària. A l’acte, organitzat pel Col·lectiu Pere Quart de professors de literatura catalana, van participar-hi Andreu Freixes i Anton Carbonell, professors de literatura catalana a secundària; Xavier Antich, filòsof i professor de la Universitat de Girona; Jaume Aulet, professor de literatura catalana a la UAB; Marta Khouja, estudiant del màster de secundària; Dolors Miquel, escriptora, i la directora de la Institució de les Lletres Catalanes, Laura Borràs, que va dir uns mots d’introducció. Es va incidir en uns quants punts bàsics: el primer, que la literatura catalana és un valor que permet la supervivència de la nostra cultura. Cal estimar-la. Així podrem superar el complex d’inferioritat que encara mantenim respecte a la literatura espanyola (i que es manifesta sobretot a la diada de Sant Jordi, cada cop més espanyola i menys catalana). Això hauria de repercutir directament en una presència especial en l’ensenyament secundari. Dissortadament, no és així.

Quan el mal no ve de fora

Segon, forçar les autoritats del departament d’Ensenyament (aquí van insistir que el problema no era “Madrid”) a tenir una mica més de sensibilitat per la qüestió. Per aquí no semblava que es pogués avançar gaire: les nostres autoritats no estimen la cultura, per tant, no estimen la literatura en general ni la catalana en particular. En tercer lloc, la lluita de guerrilles per aconseguir un augment de mitja hora lectiva o impedir-ne la disminució no era el millor camí, ja que cremava els professors responsables i no solucionava el problema de fons: la lluita general contra les humanitats des de les institucions educatives. Aquest fenomen és general a Europa, però a casa nostra esdevé molt més greu per les raons de minoritat nacional. Els components del col·lectiu Pere Quart van demanar a la societat que els donin armes dialèctiques per aturar aquesta tendència dels gestors dels programes educatius basada únicament en un concepte utilitari (i, per tant, econòmic) de l’ensenyament.