ELS LLIBRES I LES COSES

El somni de llegir un bon assaig

Martí Domínguez (Madrid, 1966) és una de les veus més sòlides, originals i versàtils del panorama intel·lectual valencià i català. Científic, novel·lista i assagista, a hores d'ara ja és un referent en els tres camps. Si encara no heu tingut la sort d'ensopegar com a lectors amb la seva mirada sàvia, tan atenta al fons com a la forma, no perdeu més el temps. Comenceu, per què no?, amb El somni de Lucreci (ed. Proa), un assaig que vaig tenir el plaer de premiar com a membre del jurat del premi Carles Rahola -i cal dir que va ser un any amb uns quants candidats molt meritoris.

"L'estudi de la nostra naturalesa, aquest llarg camí recorregut per esbrinar què som, ens ha conduït a un inesperat atzucac: no som res d'especial. O, per afinar una mica més, no som res més que simis". Amb aquest punt de partida, i de la mà de Titus Lucretius Carus, el gran Lucreci, Domínguez construeix un suggeridor viatge per com els homes s'han pensat a si mateixos, per com hem provat d'explicar-nos fugint del misteri. "Pretendre que és per als homes que els déus han creat el món, és pura bogeria", escrivia fa més de dos mil anys aquell visionari llatí, a qui Domínguez bateja com a "poeta naturalista" i de qui sabem que, tocat d'un profund pessimisme, es va suïcidar als 44 anys. L'autor de De rerum natura, creador de la idea d'àtom, que tot ho reduïa a la matèria en moviment i al buit, que veia l'home com un lluitador per la subsistència, i que assegurava que "res no pot ser creat del no-res", és el fil conductor del viatge que Domínguez ens proposa per l'evolució de les intuïcions filosòfico-naturalistes.

Saltant la foscor medieval (Goethe dixit ), feta d'animals fantàstics i de dogmes de fe, ens situem aviat en el Renaixement, quan per atzar Poggio Bracciolini descobreix en un remot monestir alemany de Constança, a tocar de Suïssa, el manuscrit perdut de Lucreci, una troballa que va produir un gran impacte a la cort dels Mèdici: Al·legoria de la primavera és el fabulós homenatge de Botticelli al redescobert autor llatí, el profeta que ens advertia que no som fills del determinisme diví, sinó de l'atzar. Flotem en l'espai! Un altre homenatge magnífic és el que li va dedicar Montaigne als seus Assaigs, en què el cita quasi cent vegades. També Bacon, des d'Anglaterra, el va fer seu. Amb tots ells començava una nova era del pensament: Copèrnic, Galileu -un altre entusiasta seguidor de Lucreci-, Giordano Bruno... Després vénen Descartes i Pascal, i amb ells arribem a la Il·lustració, la unió de la ciència i la literatura per fer avançar el coneixement: "Atreveix-te a veure les coses tal com són", va escriure Kant, un altre lucrecià.

Domínguez s'atura en Buffon, a qui fa anys va dedicar la seva primera novel·la. Precursor de Darwin, va deixar dit: "Es podria dir [...] que l'home i el simi han tingut un origen comú com el cavall i el ruc". Però abans d'arribar a l'evolució de les espècies encara vam haver de passar per una altra tempesta d'idees, les del romàntic naturalista Rousseau, el materialista científic Diderot i el civilitzat Voltaire. De tots ells, Goethe en va tornar a fer una síntesi lucreciana: va sumar el materialisme biològic a l'exaltació de la natura. D'aquí a Lamarck i Darwin ja només hi havia un pas, prèviament fet per Erasmus Darwin, l'injustament oblidat avi de Charles. Després les lleis de Mendel portarien la genètica i l'ADN.

I tanmateix, al capdavall, Domínguez ens adverteix que "el somni de Lucreci, d'un món desvinculat dels déus, exclusivament explicat per l'observació i la raó, no s'ha fet realitat". Potser perquè, com deia Malraux, a l'home se li fa molt difícil "admetre la seva condició d'home".