El prefaci d’aquest llibre curiosíssim explica més o menys això: que els asteques estaven convençuts que cada cinquanta-dos anys el món podia acabar-se. Llavors sacrificaven un presoner arrencant-li el cor i llençant-lo al foc, es tallaven les orelles i duien torxes enceses d’una punta a l’altra del regne per provar d’il·luminar-lo. Els nens que naixien aquella nit rebien el nom de “Temps Nou” i, l’endemà al matí, quan s’adonaven que el món no s’havia acabat, desplegaven estores noves, menjaven pastissos i decapitaven guatlles. Històries com aquesta són les que es van succeint al llarg del llibre, que es podria definir com un tractat literari sobre antropologia mundial. No puc reproduir-ne el to ni la cadència que fa servir Eliot Weinberger (Nova York, 1949), un assagista literari i polític nord-americà que aboca els seus coneixements enciclopèdics (que ocupen set pàgines de bibliografia i que només poden ser anteriors a Google i tot el que ha trossejat la nostra cosmogonia) per proporcionar-nos una experiència de lectura el més literària possible: si pot posar un conte tradicional japonès al costat d’un llistat de rinoceronts que n’il·lumina un sentit ocult, ho farà. Si pot reduir l’extensió d’un capítol a una línia, també. Si pot col·locar la història d’un il·luminat italià del segle XVII darrere d’un repàs dels mapes de línies a terra al desert del Perú, no ho farà al revés, i és aquest ordre, i les connexions que se’n puguin derivar, el que donarà sentit al llibre.

Cal afrontar el llibre sense prejudicis: al capdavall, l’estructura del nostre cervell pot ser el reflex de la d’una flor que es bada a la província de Sezuan. Aquest és un d’aquells llibres que ens recorden que, a vegades, la distància entre l’antropologia i la poesia és igual a zero.

Què vertebra l’espècie humana?

L’autor, expert en cultures tan diverses com la xinesa, la clàssica o les precolombines -i de qui Duomo va editar l’antologia Las cataratas al 2012-, corre el perill de relliscar i caure en un recull de curiositats com les d’aquella revista que es deia Muy Interesante, però no ho fa. Els capítols (n’hi ha 34) salten de la tradició gaèlica més antiga al simbolisme dels llangardaixos o els tigres, la definició de la poesia com a vent i ossos o el fascinant capítol sobre el concepte de vòrtex, potser l’epicentre del llibre des del punt de vista conceptual. Com que és un bon escriptor, sap distribuir esforços i fer les el·lipsis justes, i aconsegueix emocionar-nos, per exemple, amb la història de la Perpètua, una màrtir cristiana torturada pels romans, o amb la d’una noia de la costa oriental de l’Índia que es converteix en arbre.

El llibre, que va ser publicat en anglès el 2007, es titula Una cosa elemental : llança la hipòtesi que hi ha un element bàsic que vertebra l’espècie humana tot i les seves múltiples manifestacions culturals. Una estructura, una forma. El vòrtex d’on tot va sortir i on tot anirà a parar quan el món s’acabi i se’ns endugui a tots en un remolí com el de la cua d’un porc, l’infern de Dant o la doble hèlix de l’ADN. El llibre dibuixa línies que apunten cap a tot tipus de direccions, dinamita parets entre gèneres (suaríem tant per enquibir-lo en una col·lecció de ficció com en una de no-ficció) o il·lumina coincidències increïbles com la que hi ha entre dos tipus de tombes megalítiques de fa milers d’anys i la divisió actual entre la Irlanda del Sud i la del Nord. Ja ho deia el poeta Samuel Taylor Coleridge, citat per Eliot Weinberger: “La finalitat comuna de qualsevol narrativa és [...] fer que tots els esdeveniments que es mouen en línia recta adoptin un moviment circular: la serp que es mossega la cua”.