ALBERT FORNS

A la segona va la vençuda

canya o mitjana ramon solé i carles serrat rba-la magrana 192 pàg. / 9,95 €

A la segona  Va la vençuda / CASAALMIRALL.COM Zoom

El Barri Xino sempre ha estat un pou per a la literatura. Des de les novel·les de Juli Vallmitjana o els reportatges de Josep Maria Planes, quan tots els quinquis parlaven català i portaven barretina, fins a l’ambient de delinqüència i prostitució que van immortalitzar Jean Genet, Vázquez Montalbán i Joan Colom amb els seus retrats, el districte cinquè ha estat font de temor i d’inspiració en la mateixa mesura. A final dels vuitanta, en paral·lel a la neteja institucionalitzada del barri, que fins i tot es va desfer del nom, s’escriuen com a mínim dos grans rèquiems pel Xino: El triunfo, el fabulós Hamlet gitano de Francisco Casavella, i Canya o mitjana, un divertidíssim retrat del barri des d’una barra de bar escrit a quatre mans per Ramon Solé i Carles Serrat. La primera va convertir-se en un clàssic, s’ha reeditat nombroses vegades i té una pel·lícula i tot. La segona, en canvi, va passar desapercebuda: publicada enmig de l’allau de novetats del Sant Jordi del 1989, només la van llegir quatre gats, fins al punt que Sergi Pàmies va escriure un article aquell estiu demanant que se li donés una segona oportunitat. L’ocasió arriba trenta anys més tard gràcies a Jordi Rourera, l’actual editor de La Magrana, en un moment en què la novel·la negra va a tota vela i escriptors com Núria Cadenes o Sergi Pons Codina tornen a reivindicar la riquesa d’un argot macarra en català.

L’argument de Canya o mitjana és clàssic com un platet d’olives. En Ricard, el narrador de la història, és un tortosí sense ofici ni benefici a qui, acabada la mili, ofereixen ser l’encarregat del Kosta, un bar que podríem situar a l’Almirall i no aniríem desencaminats. Malviu al pis de sobre el local, en un magatzem que li fa de follòdrom, on s’embolica amb dones perilloses mentre aprèn l’art d’aguantar la taba als parroquians. Hi cap el barri sencer, a la novel·la de Solé i Serrat: ionquis, expresidiaris i camells, però també poetes pesats (i això que els recitals a l’Horiginal encara no havien començat), guerres de bandes i femmes fatales.

Humor macarra

Canya o mitjana és un manual antropològic del Xino en concret i de la fauna dels bars en general, una història enjogassada que, a mesura que s’escalfa, va mutant cap a una aventura policíaca de recepta: drogues, assassinats i tirotejos, el lot complet. I tot explicat amb el català vivíssim del barri i un humor macarra que, això sí, avui en dia canta una mica, sobretot pels tòpics sexistes i les brometes amb els homosexuals. Canya o mitjana fuig del que és políticament correcte, i a cada pàgina et fas un tip de riure, des de l’apallissat a qui han deixat la cara “dividida en comarques” fins a les estratègies per evitar l’orgasme precoç del cambrer protagonista, que intenta no acabar massa de pressa memoritzant comandes fictícies: “Dues cerveses, un suc de pinya, dos cafès amb llet, un dels quals, descafeïnat, un martini sec i una tapa d’olives”.

Han passat pràcticament trenta anys de la primera publicació de Canya o mitjana, i molts defensen que el relat és tan viu que es podria haver escrit avui: pel que fa a la vivesa del llenguatge, el defensaria del tot. Només hi ha dos detalls argumentals que trontollen en la Barcelona d’ara: el poeta amic dels protagonistes guarda els seus textos en disquets, aliè al núvol de dades i a les memòries USB, per exemple. Però no és només que la tecnologia s’hagi accelerat, sinó que en els darrers trenta anys la realitat demogràfica del barri també ha canviat molt. Si s’hagués escrit avui, el bar de Canya o mitjana competiria amb desenes de bars de dóners kebabs, i les taules no s’omplirien d’autòctons que demanen cançons de Los Chichos, sinó de turistes celebrant comiats de solter dia sí, dia també.