SIMONA ŠKRABEC

El rossinyol de Hans Christian Andersen

La por, diuen a casa meva, és buida per dins i al voltant no hi té res. Aquesta frase feta, que es fa servir per consolar els nens quan xisclen de terror davant la foscor o per qualsevol altre perill imaginari, és una bona entrada al poemari de Manel Ollé. Cal acceptar que els conceptes amb els quals operem diàriament són com aquesta por infantil: buits per dins, certament, però ben visibles, ben presents, perquè tenen contorns, perquè tenen una forma consolidada. Totes les paraules són com aquesta por : mai ens posaríem d’acord en què sentim exactament en els moments d’angoixa, però les tres simples lletres d’aquest mot indiquen, tanmateix, un sentiment compartit.

Totes les paraules estan fetes d’aquesta mena de signes, uns quants traços reglamentaris damunt el paper que esperen que els reconstruïm sempre de nou. Ollé cita Charles Simic, que defineix així ja no un concepte o una emoció, sinó directament la percepció de la seva pròpia persona. El “jo” es converteix en “l’habitació buida i la finestra oberta”. Si busqueu l’home, què trobareu, doncs? L’absència és en aquest cas clamorosa, però el vers no parla pas de la dificultat de definir el “contingut” de cada persona, sinó d’un altre fet molt més ineludible. L’home és. Cadascú de nosaltres existeix. Per molt buida que sigui l’habitació, per molt oberta que sigui la finestra, ocupa un espai, és. O dit amb el concís resum de Manel Ollé: “Ara dius: / ser on sóc cos: no res”.

El dret d’imaginar

“Ni el vers ni la citació ni la sensació ni la buidor / et transporten enlloc”, rebla el clau el poeta. Avui només ens és donada “l’epifania eixuta i sobtada”. Aquesta sòlida -i severa- constatació final no és cap mena de rendició i encara menys una mirada nostàlgica cap a les èpoques en què els poetes encara podien aspirar a sentir l’alè diví rere unes imatges capturades.

Ollé advoca des del primer fins a l’últim vers pel dret d’imaginar i el dret de visitar les contrades vistes pels altres. Aquest viatge és possible, evidentment, només perquè tenim el signe. El treball poètic de Manel Ollé consisteix a mostrar els moments en els quals els signes van esdevenir el que són, penetrar rere cada imatge, entendre que la llengua és el teatre on les coses passen per ser vistes, sense mostrar, però, tot l’engranatge.

Per això, la llengua pot evocar fins i tot allò que no coneixem. Bratislava i Bucarest no són només les ciutats pensades, les ciutats “on mai no has estat”, sinó de nou un signe que reemplaça la realitat. No cal ni tan sols aprendre a situar-les en el mapa, perquè no és aquesta la dificultat de l’empresa. Pensar en “tot allò que hi és encara que mai hi hagis pensat” recorda dolorosament les limitacions de la percepció humana. Som incapaços no ja d’entendre, sinó simplement d’imaginar la dimensió del nostre propi present. No podem concebre l’infinit d’una autopista plena de fars encesos o d’una ciutat adormida sota una capa de boira. Quantes vides, quants detalls d’aquestes vides, bateguen sota cada nom d’una ciutat?

H.C. Andersen conta sobre un emperador de la Xina que va emmalaltir perquè el seu conseller havia fet fabricar un ocell mecànic que imitava el cant del rossinyol. La repetició obstinada del cant sense cap variació li va fer perdre les ganes de viure. Amb els successors al tron esperant davant la porta, l’emperador en el seu llit de mort sent a trenc d’alba cantar un rossinyol viu, alegre, confiat. Manel Ollé ens parla exactament d’aquesta renovació constant, màgica, de la fe en la vida. Els rossinyols, ja se sap, són sempre iguals, però cada cant que sentim és únic.

Més continguts de llegim