VÍCTOR OBIOLS

Un riu de només fluir

Davant de la poesia que desplega Víctor Sunyol el lector comú de poesia (o de no-poesia) s’ha de fer una pregunta fonamental. Com posar-s’hi? S’entén, ¿com experimentar el gaudi instructiu mitjançant la lectura? És la divisa horaciana, ut doceat et delectat, i també la de Stevens, que diu que l’escriptura (i, doncs, la lectura, que hi va implícita) ha de donar plaer. Només hi podrem transitar si partim d’una entrega absoluta a la proposta, portada a terme amb una perseverança iniciada fa anys, que ha bastit una mena de vila singular, on cal imaginar una peculiar manera de posar maons, fer una argamassa d’on la sintaxi és absent, constituïda per mots constel·lats, sil·labeig de ritmes propis, gerundis, infinitius, construint per aposició vocativa monuments fragmentaris que esdevenen “rius de només fluir”. Com ens recorda en l’epígraf de Pizarnik: “ Nunca he pensado con frases ”.

És una poesia que es fa possible gràcies a la no univocitat dels mots, on tot esclata: ja no ens val analitzar per mitjà de la mètrica, la prosòdia, la fonètica. Ens són insuficients. Retenim caràcters de repetició, accents, intensitats, i podem lletrejar sense necessitat de desxifrar. Els mots com objectes de forma, color, textura i emoció, sense deixar per força el llast de la idea, poden funcionar com una constel·lació contínua (sí, com un cop de daus sense jugar amb els espais, o jugant-hi poc), de dalt a baix, en un dis-curs inesgotable, subjecte només a la capacitat generadora de llengua del poeta, que escura els límits, que des-fixa límits, que interroga infatigablement, amb la possibilitat final -i real- del buit (¿amb un calfred produït pel no-res, o bé amb una plenitud nirvànica produïda per aquest mateix no-res? No ho sabem). Com afirma el poeta: “Al final s’arriba a la consciència de la impossibilitat de dir [...] només es pot ser en la recerca o al llindar o en la intenció del dir, en seguir-ne l’impossible quest”. Aquest “quest sense destí” que cita Jordi Marrugat a l’epíleg, o “les ales del corb damunt la neu” que esmenta simbòlicament Antoni Clapés en el seu text. És en aquesta operació inversa a què condueix el llenguatge unívoc i uniforme on podem gaudir de la poesia de Sunyol, en la seva aventura extrema, com Ausiàs, “sobre neu, descalç, ab nua testa”.