Una pilotada mal donada et pot canviar la vida. Pot forçar-te, per exemple, a abandonar una prometedora carrera de tenista i obligar-te a entrenar cadells eslaus que, amb el teu instint competitiu i una petita empenteta de la química, podrien arribar a ser professionals. D’això n’és molt conscient l’entrenador Toni Sanchis, que, en morir després d’un partit de dobles, ha de vagar per la València trinxada per l’especulació i el desànim per aclarir qui l’ha matat.

L’univers de ficció de Benborser torna a ser l’escenari de Sense fi, la novel·la guanyadora de l’últim Premi Pin i Soler, un món tèrbol que ja havíem trepitjat en novel·les anteriors del valencià Salvador Company com Silenci de plom (Edicions 62, 2008) i Voleriana (Empúries, 2002). Entrat en la quarantena i amb mitja dotzena de títols publicats, Salvador Company és un dels màxims exponents del relleu generacional a la literatura valenciana. Irònic, solvent i amb gust per fugir dels convencionalismes, aquest escriptor i traductor torna a oferir-nos una construcció novel·lística ambiciosa, i aixeca el llibre des de tres punts de vista originals, amb tres històries entrecreuades que prenen sentit quan les veiem juntes i les enclavem al País Valencià d’aquests últims anys, quan un PP esquitxat d’escàndols de corrupció manava a tot arreu in saecula saeculorum. En aquest sentit, el to i el paisatge de Sense fi estan molt emparentats amb les panoràmiques morals de l’incorruptible Rafael Chirbes (1949-2015), en què l’esplendorós litoral valencià s’ha omplert de grues i edificis a mig construir, i també remet a la València purgatori de Joan Francesc Mira i les seves passejades.

Sexe i infidelitats

Mentre vaga pels llimbs d’aquest tie-break etern, l’ànima de l’entrenador s’escola als lavabos d’antigues amants, i recorda des d’“embolics esporàdics” fins a “maratons venèries” amb mares de cadets o exnòvies recuperades per Facebook. Conjuntament amb les metàfores tenístiques i les dobles faltes del retrat de la corrupció, el que en aquesta novel·la es viu sense fi és el sexe: sembla que a València sempre estiguin feroçment amant-se del matí a la nit. En trenta pàgines de novel·la ja hem participat en tres trios, evocats amb arravatament però també amb la professionalitat aviciada del millor fallerisme. Resulta curiós que, avui més que mai, aquesta atàvica enyorança amarga de la terra, la dèria valenciana d’escriure sobre sexe i infidelitats, coincideixi amb la moda literària internacional de Grey i els quaranta lladres. En les seves escenes de llit, Salvador Company no cau en els clixés ni en les descripcions de vergonya aliena que cada any guanyen els Bad Sex Awards, però tanta mamella i tanta furgada atipa i amaga la resta de sentiments dels protagonistes: amors que no van poder ser o la curiosa manera d’entendre la fidelitat d’un matrimoni unit per l’ambició.

El retrat del País Valencià del pàdel, “plaga endèmica d’aquesta part del món”, el complementen la història de dues lesbianes que han de gravar vídeos pornogràfics per sobreviure -decep un tòpic tan trillat en una obra d’una certa ambició intel·lectual- i el xantatge que pateix un tertulià d’ordre d’una emissora de TDT, que descarrega les culpes en un hilarant monòleg al confessionari del seu antic capellà. La història d’aquest trepa professional, plena de sexe, violència i tràfic d’influències, és potser la que millor retrata la corrupció generalitzada d’un món on tot té un preu i el pots pagar amb contactes, vestits a mida o maletes de bitllets. Novel·la divertida, devorable d’una tirada, poblada de personatges prototípics del País Valencià que Salvador Company entrecreua amb habilitat de guionista.