EL LLIBRE DE LA SETMANA
PERE ANTONI PONS

El retorn de Blomkvist i Salander

Crítica d''El que no et mata et fa més fort', de David Lagercrantz (Columna/Destino). Traducció de Marc Delgado. 656 pàg. 20 euros

El retorn de Blomkvist  i Salander Zoom

La trilogia Millennium, de Stieg Larsson, ha sigut un dels fenòmens literaris més populars del que portem de segle XXI, amb 80 milions d’exemplars venuts i diverses adaptacions cinematogràfiques entre Suècia i Hollywood. Tenint en compte el volum de negoci que hi ha en joc, a ningú no li hauria d’estranyar que ara els hereus de Larsson pretenguin convertir els seus dos protagonistes, el noble periodista Mikael Blomkvist i la justiciera hacker-punk-gòtica Lisbeth Salander, en una franquícia que durarà, previsiblement, fins que la mamella quedi eixuta. El que no et mata et fa més fort és el títol de la primera novel·la del Millennium post-Larsson. L’encarregat d’escriure-la ha estat el també periodista i també suec David Lagercrantz -biògraf de Zlatan Ibrahimovic, el més semblant a Salander que et pots trobar en un camp de futbol- i el resultat sembla que si més no hauria d’interessar els fans de la sèrie: Blomkvist hi continua exercint de periodista íntegre sovint atacat i incomprès, Salander hi surt de nou carregant tot l’armari de dimonis personals i tot el talent de geni informàtic asocial, i tots dos es veuen atrapats en una història que es ramifica en diverses històries i en què estan involucrats l’Agència de Seguretat Nacional dels EUA, geeks de tota espècie i pelatge, un expert en intel·ligència artificial, la cara més fosca d’internet i diversos mercenaris forjats en les bambolines més brutes de la Guerra Freda.

Més que davant d’una novel·la negra, per tant, ens trobem davant d’un thriller d’espies i d’acció, que és sofisticat a la manera ja clàssica de l’era digital. Fins i tot hi ha passatges -“anhelava veure un ordinador intel·ligent i a la vegada estava preocupat per si mai els homes podien perdre el control de la situació i passar a ser dominats per les màquines”- en què sembla que en qualsevol moment apareixerà John Connor perseguit per un Terminator de primera generació. Dels antics, vull dir.

Tot i que és evident que Lagercrantz té ofici i que som lluny de la prosa anèmica -més produïda que no pas escrita- i dels arguments delirants d’un Dan Brown, El que no et mata et fa més fort pateix diversos problemes greus. Un d’ells és la incapacitat de l’autor per aportar una mirada nova o insuflar nova vida als clixés amb què juga: el geni científic que vol reconnectar amb la part més humana d’ell mateix; el nen estrany i indefens -autista- que té cops amagats prodigiosos i que ha de ser protegit perquè uns malvats volen fer-li mal; la manipuladora dona fatal, d’una bellesa mortífera, que primer fa feliç la gent i després la destrueix... És cert que els clixés són agafadors per als lectors poc entrenats, però estan molt gastats i agafar-s’hi no és gaire segur.

Més greu és el problema de l’estructura. Com que hi ha tants personatges i a tots els seguim en la seva investigació o periple, la novel·la és plena de reiteracions i redundàncies: una mateixa informació se’ns revela en diverses ocasions i podem assistir a la resolució d’un mateix enigma més d’un cop. ¿Potser l’autor es va comprometre, contractualment, a escriure una novel·la molt voluminosa, com les predecessores, i ha hagut de recórrer a la palla per complir amb la seva obligació?

El que no et mata et fa més fort agafa el títol d’una suada sentència de Nietzsche. En vista de la naturalesa més comercial que literària de l’operació, potser hauria estat més escaient titular la novel·la amb la versió mallorquina de la frase: “El que no mata, engreixa”.