EL LLIBRE DE LA SETMANA

La redempció no valia la pena

La temptació de reescriure els textos sagrats és una de les més vehements en tota mena d’escriptors. Al capdavall, la Bíblia és un tresor literari inabastable... i què és Déu sinó la més superba metàfora mai inventada per un cervell humà? Seguir el model de les escriptures és acollir-se a una pauta bellíssima i genial, i és lògic que ho fem perquè, en el fons, qualsevol escriptor amb un mínim d’autoestima voldrà rivalitzar sempre amb la cal·ligrafia del Totpoderós. Quan José Saramago va emprendre el seu monumental O Evangelho Segundo Jesus Cristo ( L’Evangeli segons Jesucrist, 1991), va realitzar una molt interessant paràfrasi de la biografia canònica del fundador del cristianisme. El novel·lista portuguès va enfocar la narració de manera que s’anaren omplint les llacunes d’aquesta biografia, que ens ha arribat amb versions ortodoxes necessàriament insuficients. Així, Saramago imaginava la sort de Josep, el pare de Jesús, un dels personatges tradicionalment més ignorats pels evangelis canònics. Que Josep morís crucificat pels romans, en un macabre antecedent de la sort del seu propi fill, no és una evidència històrica però pot ser una troballa novel·lística. Igualment, suposar que Jesús i Maria Magdalena van fer vida marital -com també fabula el premi Nobel de literatura- no és res que la imaginació popular no haguera substanciat mil vegades tot al llarg de vint segles.

Però el més autènticament revolucionari de L’Evangeli segons Jesucrist és el seu final. Aquest Crist fatalment crucificat que perverteix el sentit teològic de la doctrina catòlica tot exclamant-se: “ Homens, perdoai-lhe, porque ele não sabe o que fez ” (“Hòmens, perdoneu-lo, perquè ell no sap el que va fer”). Contrafent la consigna canònica “Pare, perdona’ls, perquè no saben el que fan”, Saramago va entrar en la llista negra del Vaticà... i en la blanca de la història de la literatura.

La intimitat de la Verge

Dues dècades després, l’escriptor irlandès Colm Tóibín ha volgut seguir una senda semblant, en aquesta ocasió teixint el monòleg dels pensaments més íntims de la Mare de Déu. Ben avaluat, El testament de Maria no és un llibre que haja provocat menys intranquil·litat a les sagristies que el de Saramago. S’hi perfila una Maria més mare que virginalment fecundada, severament intranquil·la per la progressiva deriva vital del seu fill, com si declarar-se primogènit de Déu no fóra més que una suprema entremaliadura. Sí, es tracta d’una mare més: es mira amb desconfiança els seguidors del seu fill i no vol saber res de cap Esperit Sant miraculosament fecundador (“Totes ens preparem per donar a llum i criar, que això ve del cos mateix i s’obre pas cap a l’esperit i sembla extraordinari”).

El tema dels miracles, d’altra banda, es resol privilegiant-ne dos: la resurrecció de Llàtzer i les bodes de Canà, que Cóibín converteix en accions successives, a pesar que en la biografia històrica de Crist estan fefaentment separades. El Llàtzer ressuscitat és una criatura desvalguda, immensament llastimosa, que mou més a un sentiment de pietat que a l’admiració.

Després de la crucifixió, Maria pensa que “aquell grup de bèsties i sacs de nervis sense afaitar”, els seguidors de Jesús, “prosperaran i guanyaran”, però ella morirà. I és llavors quan perboca la seua més amarga reflexió final: “ When you say he redeemed the world, I will say that it was not worth ” (“Quan dieu que va redimir el món jo us diré que no va valer la pena ”). I així es clou El testament de Maria, llibre intensament poètic, d’una bellesa delicada, l’obra d’un estilista en el cim de la maduresa del seu ofici.

Més continguts de llegim