JORDI NOPCA

"Els que ens volen anihilar són uns incapaços"

Va néixer a Tremp el 1935. Quinze anys després, va arribar a Barcelona amb la família. Aquest canvi d'escenari va ser determinant.

Havia de fer tot el possible perquè la "gran inconeguda" m'acceptés, i em vaig dedicar a buscar arrelaments. El primer de tots va ser el Barça: sóc dels que va veure el debut de Kubala en un amistós contra l'Osasuna.

De seguida es va sentir interessat per la llengua catalana...

Sí, però abans hi va haver dues descobertes que m'han acompanyat tota la vida: les sardanes i l'excursionisme. Les sardanes em van permetre fer molts amics. La muntanya em va ensenyar a delimitar l'abast de la nostra llengua, que va des del Turbó fins al cap de Creus i que baixa fins al País Valencià.

A la Barcelona del 1950 no es podia parlar català a tot arreu.

A diferència de Tremp, on a les escoles les mestres podien adreçar-se als alumnes en català encara que l'ensenyament fos en castellà, a Barcelona no vaig trigar a sentir-me sotmès a una gent que em negava la personalitat impedint-me que m'expressés en la meva llengua. Era molt jove, quan em vaig marcar que només escriuria i parlaria en català: encara és hora que digui cap paraula en castellà en cap emissora. Reconec que és una actitud molt personal, alguns diran que egocèntrica.

La descoberta de Fabra va contribuir a enfortir aquesta actitud de resistència.

Hi vaig arribar estudiant català: si Fabra no hagués existit durant el primer terç del segle XX, res del que he fet hauria tingut sentit. Després d'anar a fer el soldat -en aquella època no en dèiem "la mili" encara- vaig començar a visitar llibreries de vell sistemàticament. Llegint autors de finals del segle XIX com Narcís Oller i Pitarra vaig descobrir que els canvis entre la seva manera d'escriure i la del present eren notables. Què haurien fet Pedrolo, Espinàs i Estanislau Torres, si no haguessin tingut unes bases comunes? El desgavell havia estat solucionat amb el català modern elaborat per Pompeu Fabra, ja des del primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana del 1906.

Des de la dècada dels 50 va anar recopilant bibliografia de Fabra i sobre ell. En té uns 1.500 registres.

Col·leccionava no pas per amuntegar material, sinó per tenir Fabra present. És un home del tot providencial, i alhora un caràcter de formació cartesiana. Quan es diu que és l'enginyer de la llengua, és una definició precisa. La seva aportació científica és de gran solvència, i la seva actitud cívica era molt coherent. Recordo que a finals dels anys vint va rebutjar entrar a la Real Academia Española, però en canvi anava a tot arreu on es fes promoció de la llengua catalana, fins i tot a la cloenda de cursos de barri.

Igual que tants altres intel·lectuals catalans, Fabra es va exiliar després de l'entrada de les tropes franquistes.

Li va tocar viure els gairebé deu anys d'exili d'una manera molt patètica: va passar misèria per mantenir la família i va patir fins a l'últim moment per la llengua catalana. En una de les últimes intervencions, l'abril del 1947, a Prada, va acabar animant els joves amb una frase que ha passat a la història: "Cal no abandonar mai ni la tasca ni l'esperança".

Acaba de sortir el novè i últim volum de l'Obra completa de Fabra.

A principis de la dècada passada vam decidir amb Joan Solà que havíem de mirar de resoldre l'absència dels llibres de Fabra a les llibreries. Reunir tota la bibliografia m'havia costat trenta anys! Vam començar a fer gestions. Quan vam tocar el primer volum l'any 2005 ens vam dir: "Això no hi ha Déu que ho pari!" En aquests vuit anys d'edició, ha passat de tot: Solà -amb qui sempre ens vam entendre molt bé- va morir, han canviat els avaladors, hi ha hagut tres presidents de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans i ha mort un dels primers impulsors editorials del projecte, Isidor Cònsul. Em sento una mica com la relíquia flotant...

El vessant d'activista a favor de la llengua ha estat ininterromput.

Des del 1958 vaig fer classes de català als centres d'excursionistes i d'escoles. Allà on s'hi atrevien, jo hi anava. Més endavant em vaig comprometre amb Òmnium Cultural. El 1968 vaig voltar amb Coromines i Triadú per pobles de tot Catalunya commemorant el centenari del naixement de Fabra. Aquelles conferències van ser importants. Van fer molta xarxa, i el fenomen encara no s'ha estudiat.

El 1975 va ajudar Joaquim Maria Puyal: ell volia engegar les retransmissions en català, però calia trobar el model de llengua adequat.

Parlar d'això em fa un respecte enorme. En Puyal és un personatge únic, per la clarividència dels criteris i per la rapidesa enorme de les seves reflexions. Vam procurar fer un llenguatge viu, correcte, popular i que llisqués. En comptes de dir baló , alternàvem pilota i esfèrica . Dèiem futbol en comptes de fútbol . I orsai , refly , penal .

Com veu la situació actual de la llengua?

Els que ens volen anihilar són uns incapaços. Si no se n'han sortit en 300 anys, no ho faran ara. Mentre siguem un país colonitzat, seguirem igual: no som els nostres amos. A principis del segle XX els catalanoparlants no arribaven als 2 milions, a Catalunya. Ara n'hi ha el doble, per tant tenen més feina a acabar amb la llengua. Em vull morir optimista.