“¿Vols saber a qui t’assembles? A un goril·la paralític que tenen al zoo només per pena”. A La filial, l’última novel·la de Serguei Dovlàtov (1941-1990), aquesta és una floreta insòlita que la Tàssia adreça al narrador, el periodista Dalmàtov, que viatja de Nova York a Los Angeles per fer un reportatge sobre el congrés La Nova Rússia. Els ponents del congrés -clarament inspirats en escriptors reals- resulten ser una colla d’energúmens egòlatres, i tot plegat seria un avorriment per al protagonista si no fos perquè justament allà es retroba, per sorpresa, amb el seu primer amor. Fa vint anys que es van separar, però la Tàssia és la mateixa: apareix i desapareix de forma misteriosa, no té mai diners però és capaç de comprar un gos a crèdit, flirteja amb Dalmàtov i alhora podria deixar-lo en qualsevol moment per un infeliç amb aires de grandesa. Per als biògrafs no ha sigut difícil identificar el personatge de la Tàssia amb Àssia Pekuróvskaia, la primera esposa de Dovlàtov, amb qui va viure vuit anys i amb qui va tenir una filla que no el va conèixer mai.

Actualment, Àssia Pekuróvskaia és una senyora gran que viu als Estats Units, es vesteix amb coqueteria, es pinta les ungles de vermell fosc i publica estudis sobre Dostoievski i Kant. Als anys seixanta era la bellesa més cobejada del món bohemi de Leningrad. Gairebé cada nit reunia els seus admiradors en algun local chic de la ciutat, els feia parlar de literatura mentre esgotaven les reserves d’alcohol de la casa i els desafiava a duels verbals amb jocs de paraules implacables i focs artificials d’erudició que duraven fins a la matinada. Després, intel·lectuals i artistes més pobres que una rata es barallaven per l’honor de pagar el taxi a la seva musa col·lectiva. L’únic de tots ells que va aconseguir casar-s’hi va ser Dovlàtov, i la seva relació, durant i després del matrimoni, també era un duel permanent. Per això és fàcil interpretar Quan ens tocava cantar a S.D. i a mi, les memòries de Pekuróvskaia, publicades onze anys després de la mort de Dovlàtov, com un tret de resposta a La filial.

Desmitificar l’escriptor

Segons Pekuróvskaia, l’objectiu de les memòries és, d’una banda, demostrar que els escriptors caricaturitzats amb crueltat per Dovlàtov es mereixen un tracte millor i que la vanitat i l’estupidesa que se’ls atribueix a La filial són fruit d’una imaginació malèvola i, de l’altra, desemmascarar la imatge literària de Dovlàtov, tan diferent de la real. L’excusa de rehabilitar els companys de ploma podria semblar convincent si no fos perquè l’afany de desmitificació porta Pekuróvskaia a uns extrems còmics. Resulta que fins i tot el cos atlètic del seu exmarit, esmentat amb orgull en molts dels seus llibres, era una hipèrbole narcisista. En realitat, Dovlàtov tenia una constitució física “extraordinàriament desproporcionada: un tors curt, encaixat damunt d’unes cames gegantines i, a més, unes mans petites, infantils, que desapareixien dins les mànigues de l’americana o penjaven enlaire, indefenses i ocioses.”

Tot i que es nega a veure’s reflectida en una Tàssia egoista i capriciosa, Àssia Pekuróvskaia exigeix que se li reconeguin els drets d’autor d’algunes de les millors frases de la coprotagonista de La filial. Afirma amb una serietat absoluta que, el dia que va comparar el seu exmarit amb un goril·la paralític, va ampliar la visió de Dovlàtov d’ell mateix. Fins aleshores, el seu únic referent a l’hora d’autoretratar-se havia sigut Omar Sharif.