Un projecte polític postnoucentista

Un projecte polític postnoucentista Zoom

Podria establir-se una nissaga d’intel·lectuals mallorquins lligats a l’espai ideològic conservador del Principat que aniria de Miquel dels Sants Oliver a Valentí Puig, passant per Joan Estelrich i Baltasar Porcel. En tots ells conviu el conreu de diferents gèneres literaris amb les col·laboracions en premsa, un profund coneixement de la tradició amb antenes esteses vers el món, un evident compromís d’influència política amb una innegociable voluntat de singularitat.

A totes aquestes característiques, el felanitxer Joan Estelrich (1896-1958) hi suma una biografia maleïda, en acabar els seus dies com a delegat franquista a la Unesco, i una obra on sovint han pesat més els projectes que les concrecions. En el darrer número de la revista L’Espill, el palmesà Valentí Puig intenta justament trencar aquest apriorisme i reivindicar un capital intel·lectual vehiculat tant a través de l’obra escrita (com els recentment recuperats Dietaris, publicats a Quaderns Crema l’any 2012) com de la realitzada com a gestor i agitador cultural, on destaca amb llum pròpia la feina al capdavant de la Fundació Bernat Metge destinada a “situar Catalunya, per la via de la cultura clàssica, al centre de l’Europa Occidental”.

Fènix o l’esperit de la Renaixença, inclòs a la Biblioteca del Catalanisme impulsada per RBA, posa en relleu aquest reivindicat capital intel·lectual. Estelrich hi esbossa apunts ràpids, cites sovintejades i entrades curtes, un programa polític en sintonia amb les crides a refundar la societat per part de cercles cultes europeus trastocats tant per la barbàrie de la Primera Guerra Mundial com per l’enfonsament del sistema liberal i la instauració de les societats de masses. En el cas català, el trasbals es concretava en la proclamació republicana i la derrota de la Lliga enfront d’una Esquerra Republicana que a més havia aconseguit l’Estatut d’Autonomia. L’assaig -publicat per primer cop el 1934- no amaga un evident recel cap a una democratització percebuda com a excessiva, tot apostant per una política regida per elits (“una civilització pot fer-se i garantir-se amb unes dotzenes de persones”) que haurien d’assegurar l’excel·lència i evitar la mediocritat. En altres paraules, es tractava de fer reviure el Noucentisme empeltant-lo dels corrents europeus més propers. Estelrich disposava dels contactes i les lectures per fer-ho, desconeixia, però, que el futur li seria encara menys propici per dur-ho a terme.