L’ESCUMA DE LES LLETRES
LLUÍS A. BAULENAS

Es pot novel·lar absolutament tot?

AQUEST ESTIU LA BARCELONETA HA VISCUT JORNADES DE DESINHIBICIÓ TURÍSTICA  QUE HAN ALARMAT ELS VEÏNS. / GETTY IMAGES Zoom

Bona part de la història de la narrativa es caracteritza per l’afany documental. Amb més o menys implicació de la subjectivitat de l’autor, la novel·la del nou-cents, per exemple, tant la realista com la naturalista, pretenien esdevenir indirectament un retrat del seu temps. Avui, novel·les molt famoses com ara Orgull i prejudici, de Jane Austen, conserven el seu valor tot i que no deixen de ser històries relativament banals de qui es casa amb qui, com i quant trigarà. Cada època, cada lloc, té uns trets bàsics que acaben sent transcrits pels novel·listes.

Si agafem la Barcelona d’ara trobaríem molts centres d’interès literaris. El que aquest estiu atapeeix les portades dels diaris i dels telenotícies ha estat la revolta popular ciutadana de la Barceloneta. Barcelona, com acaba de declarar el seu alcalde, pot morir d’èxit. Cal una narrativa que ho reculli? No ens equivoquem, novel·les com les d’Austen, Zola i Pérez Galdós eren gairebé imprescindibles en el seu temps no solament per raons de gran art literari. La raó és senzilla, calia fixar per a la posteritat un temps i un país en un moment històric on la informació corria molt lentament. O no corria. Ara és exactament tot el contrari.

¿Cal fer una novel·la de la Barceloneta revolucionada del 2014? No és imprescindible si es fa segons una de les velles intencions dels novel·listes: fixar una foto d’un moment. Avui, la quantitat d’informació és tan gran, poderosa i constant que un ciutadà lector pot fins i tot sentir-se embafat si, a més de l’allau informativa quotidiana, l’endemà dels fets ja n’existeix una versió novel·lada. Quan tindrem la primera novel·la de la Barceloneta de xancla i vomitera? L’únic que es pot fer, literàriament parlant, és acostar-se a l’actualitat des de l’ambició creativa i la sensibilitat.

És el que va fer Noemí Bibolas amb I la gent s’hi banya (Arola, 2012) una de les primeres aproximacions literàries a la Barcelona actual en què l’allau turística de baixa qualitat és un dels protagonistes. El plantejament del relat és un clàssic: algú que torna a la seva ciutat després d’un temps de viure’n lluny. No torna a la Barceloneta, sinó al Gòtic, que, segons com, pot ser pitjor. Hi ha la invasió turística i, sobretot, la substitució dels llocs emblemàtics per comerços banals: “L’únic consol que em queda és pensar que totes aquestes botigues de souvenirs algun dia tancaran perquè sempre les veig buides i amb dependents avorrits…” Al llibre no apareixen les fel·lacions de les nigerianes al carrer Ferran ni les defecacions a l’interior de les escales dels carrers adjacents a la plaça Reial. I no cal. Precisament, aquests fets ens els donen les notícies. Bibolas ens ofereix una mica més: la sensació de teranyina que va envoltant a poc a poc els barcelonins sense adonar-se’n. Aquest és el camí. Si ha d’haver-hi camí, esclar.