La poesia tallant i límpida de Charles Simic

A ‘STROSZEK’ HERZOG TAMBÉ PARLA DE LES SEQÜELES DEL VIETNAM I L’AMÈRICA ‘OUTSIDER’. / ZDF Zoom

Mestre de disfresses és el primer llibre de poemes que es publica en català de Charles Simic, un poeta que, amb 76 anys, ha sigut prou reconegut amb lectors i premis al món anglosaxó (el Pulitzer el 1990, el Wallace Stevens el 2007), i és, al meu parer, el poeta en llengua anglesa més subtil i elegant de l’actualitat, tot i que de vegades se li hagi adjudicat una falsa etiqueta de “minimalista”, que el desaconsella per als que creguin que la poesia és un objecte cultural que ha de créixer de cites i jocs erudits. La poesia de Simic no és minimalista, sinó essencial: va a l’instant per apressar-lo i veure-hi l’altre costat, “l’invisible” (tema recurrent al llibre), que s’amaga a sota o al costat del visible. La delicadesa de la seva operació consisteix a presentar escenes pròximes, quotidianes, jugant sempre amb l’encavalcament fins al límit per aportar immediatesa al que ens explica i de sobte capgirar-ho amb un final que amplia el sentit de l’escena. Simic, que relata a la peça autobiogràfica El presoner de la història que es va passar de la pintura a la poesia abans de complir els vint anys, i com es va entusiasmar amb la lectura d’Homer, dels poetes xinesos, del futurisme rus i del simbolisme francès, dels poetes americans del nord i del sud, és sobretot un deutor d’Emily Dickinson i de Walt Whitman, i segueix la màxima emersoniana que els nord-americans han de crear una poesia i una filosofia més basada en la intuïció que en la tradició. En Simic la transcendència és una conseqüència directa de l’observació, de veure la bellesa i la veritat en el més prosaic. Té molt present les paraules de Thoreau -“La qüestió no és el que mires, sinó el que veus-” quan ens parla de la seva concepció poètica: “Un poema és també un lloc on t’enfrontes a qüestions filosòfiques o religioses. Fins i tot un no creient com jo sent, de tant en tant, la presència de quelcom fora del llenguatge, i sospita que aquesta breu experiència de transcendència i trobada amb l’ésser i el no-res és el que el defineix”. I també igual que Larkin i Thomas Hardy creu en la “vidència” del poeta, tal com trobem a la peça que obre el llibre, L’invisible, o en la declaració d’intencions que és Com un corb : “¿Estàs autoritzat a parlar / en nom d’aquests arbres sense fulles? / Ets capaç d’explicar / quines intencions té el vent / amb la camisa d’home i la brusa de dona / de la bugada estesa?” També trobem l’invisible a les ombres: “Elles també van i vénen així / com si fessin una visita a aquell altre món / on fan el que fan / abans d’afanyar-se a tornar”.

En una bona part del llibre hi és present l’espectre de la Guerra de l’Iraq, el dolor dels que van tornar i dels que no, com trobem en aquesta esgarrifosa imatge dels Estats Units: “Em desesperen els àpats / menjats en silenci davant del televisor, / el recital dels horrors del dia / seguit de les macabres notícies del temps” (tot i que aquí la traducció de grim per macabre sigui un dels detalls pocs afortunats de la traducció de Marta Pera). I resulta curiós que Simic, nascut a Belgrad el 1938, que va anar a viure als Estats Units el 1954 fugint de la misèria de la postguerra amb la seva família, on de seguida va veure que la seva identitat s’escolava “mentre explorava Manhattan”, ens ofereixi el millor retrat de l’Amèrica d’una postguerra mai reconeguda i sigui dels pocs que ens han parlat d’aquests joves mutilats que van deixar “les seves xicotes daurades / servint copes a la taverna del poble”. Malgrat la traducció ( xicotes daurades tampoc és un encert) i una edició poc vistosa, s’ha de llegir la imprescindible poesia de Simic i esperar que ens vagi arribant a poc a poc la resta de la seva obra, tallant i límpida com el cristall.