DAMIÀ ALOU

‘El paradís perdut’: ni déu, ni rei ni amo

John Milton va ser tota la vida un lluitador per la llibertat, la seva gran passió, en els àmbits de la reforma de l’Església i de les lleis matrimonials, i va defensar la llibertat de premsa i una millora del sistema educatiu. Va defensar la legitimitat de deposar i executar el rei quan es comportés com un tirà o un malvat, justificant així la decapitació el 1649, en vida de Milton, de Carles I, i va afirmar que la compassió que expressaven cap al rei alguns puritans no era “autèntica misericòrdia cristiana, sinó frivolitat i superficialitat”; al seu opuscle Eikonoklastes ho va rematar dient que preferia “la reina Veritat al rei Carles”. Tot això resulta perfectament pertinent en comentar El paradís perdut, la seva obra més coneguda, que, igual que la Comèdia de Dante, amaga sota la cosmogonia i la seva aparent lectura religiosa un marcat rerefons polític, gairebé de revenja contra els seus enemics: una immortalització de les seves idees a través de l’epopeia en vers.

John Milton havia nascut a Londres el 1608, en un ambient cultural i musical, ja que el seu pare era compositor aficionat. Des de ben jove va ser un entusiasta de la lectura i del saber, amb el resultat indesitjat de quedar-se cec als 44 anys. Va ser un poeta precoç que va dominar perfectament el llatí, fins al punt que el govern d’Oliver Cromwell, el lord protector de la nova República d’Anglaterra, el va anomenar Latin Secretary. Com a tal va escriure diverses defenses del nou règim, i en una proclama que “dur el tirà” al cadafal havia estat “un acte necessari per a la defensa de la llibertat del poble anglès”. La seva obra magna, El paradís perdut, es va publicar el 1667, quan Milton ja era cec: componia els versos de memòria al matí i els dictava al seu amanuense quan arribava. Tot i que alguns comentaristes han rebutjat que Satan sigui l’heroi i protagonista del poema, d’altres, entre els quals Harold Bloom, han afirmat la categoria dramàtica del personatge i el seu virtuosisme discursiu, que emparenta amb els grans malvats de Shakespeare, Iago o l’Edmund d’ El rei Lear. Els autèntics pares d’aquest indomable Satan són els overreachers de Christopher Marlowe, un altre radical de la vida i la política que va morir assassinat abans de fer els 30 anys i que va ser, abans de Shakes-peare, el dramaturg més famós de l’època i ens va deixar una galeria de personatges que busquen el límit de la condició humana sense saber on els portarà l’empresa, però convençuts que, en el fons, no hi ha límits. És el mateix que trobem al Satan de Milton: algú que es rebel·la contra el Creador per tal de posar en marxa la roda de la història. Si per Milton la fi de la monarquia suposa un any zero a la història del seu país, la caiguda de Satan és també l’origen del que som. Diu, amb orgull: “Però ¿què importa / que perdéssim el camp de la batalla?/ No és tot perdut! La voluntat indòmita, / i l’afany de revenja, immortal odi, / el no sotmès ni mai rendit coratge, / qui ho gosaria anomenar desfeta?”

Els creadors del món

No diré que El paradís perdut sigui una obra divertida ni amena. Qui es prengui la molèstia de llegir-la trobarà moments que molt poques obres ofereixen, potser només mitja dotzena en la història de la literatura, en què l’emoció estètica del vers s’uneix de tal manera a la lucidesa perceptiva que ens quedem amb l’alè contingut, i per un moment sortim de la nostra condició humana i veiem amb nous ulls el món que conquereixen, en el fons, Adam i Eva en sortir del paradís, nu dels postissos que després li afegirà la història, i comprenem que els grans poetes, es diguin Milton o Boix i Selva -el traductor d’aquesta edició-, són, en la seva rebel·lió, els autèntics creadors del món.