HE LLEGIT NO SÉ ON

El meu país no és tan petit

Ho deia Carod-Rovira en un llibre profètic: "L'independentisme només interessa als independentistes, la independència pot interessar a tothom".

El meu país  no és tan petit / MANOLO GARCÍA Zoom

Encara no som lliures, però tampoc no ens hem mort

El president Mas passarà a la història, això ja ho tenim. Se li reservarà un paper destacat en molts llibres que encara estan per escriure. Assajos, per descomptat, però també novel·les. El dubte és si seran novel·les èpiques, tràgiques o d'humor. O eròtiques, per què no. I si tindran un final feliç. Em pregunto què arribarà abans: la proclamació efectiva de la independència o la primera novel·la en què Artur Mas i Gavarró (amb nom i cognoms) proclama la independència, encara que ho faci obviant la paraula per no espantar el personal europeu.

Si els temps fossin uns altres, aquesta setmana el Miquel Alzueta de torn ja hauria encarregat a cop de talonari una novel·la de política-ficció, basada en fets reals, amb Mas com a protagonista absolut. I tingues-la enllestida demà passat, no fos cas que el referèndum ens enxampi amb les galerades per corregir. Però ni el món editorial funciona avui amb aquella alegria, ni res permetia preveure fa ben poc que l'actual president de la Generalitat seria un líder dels que aguanten la tensió narrativa fins a l'últim capítol. Tan estiradot i avorrit que semblava i mira-te'l, transformat en l'heroi que el país reclamava.

A falta d'una novel·la amb Artur Mas, en tenim una amb Ermengol Amill, l'heroi oblidat del 1714. Es titula Lliures o morts (Columna), l'han escrita els periodistes Jaume Clotet i David de Montserrat i s'està venent com l'aigua: va sortir el 4 de setembre, el dia 7 se'n va engegar una reedició i a partir del migdia de l'11 de setembre els qui la buscaven a la Setmana del Llibre se l'havien de pintar a l'oli. La Guerra de Successió ens encanta: imagina't, doncs, si l'haguéssim guanyat. Com va explicar molt bé Toni Soler en una conferència al Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona, la de fa tres segles no era d'entrada una guerra per la independència. Això sí: els catalans del segle XVIII també maldaven per seguir sent els amos del seu futur.

El futur estava escrit, però llavors no ens ho vam creure

Aquí un dels més visionaris va ser Josep-Lluís Carod-Rovira, que va fixar el 2014 com l'any del referèndum. A la roda de premsa de presentació del llibre 2014. Que parli el poble català (Mina), feta el 8 de maig del 2008, Carod-Rovira va anticipar: "Per primera vegada es poden fondre dos grans interessos col·lectius: l'interès del catalanisme clàssic, lingüístic, cultural, històric, emblemàtic, que diu «som una nació i per la identitat tenim dret a ser estat»; i l'interès d'un nou sobiranisme, que sovint s'expressa en castellà, que diu «som una societat que necessita, per millorar el benestar, tenir un estat»". Y olé .

No demanis un camí planer, ni un demà ple de promeses

Carod-Rovira troba que ens hem acostumat a dir que som un país petit i que encara ens ho acabarem creient, quan en realitat una Catalunya independent no seria ni un microestat com Andorra ni un estat petit, sinó que entraríem dins del grup dels estats mitjans.

Un dels culpables que el tòpic del país petit hagi fet fortuna és Lluís Llach, que dilluns es va deixar entrevistar a la Setmana del Llibre per parlar de la seva novel·la Memòria d'uns ulls pintats (Empúries). Ell en diu novel·leta, en diminutiu, al·legant que es considera un intrús en el món literari. Però és falsa modèstia, perquè també es refereix a les seves lletretes i cançonetes . Titllar-les de cançonetes gairebé és insultar els qui encara ens les injectem a la vena dia sí i dia també. "Els sadomaso que han seguit la meva discografia", per dir-ho en paraules de l'empordanès. Ja ho veus, Lluís: al final no hem abaratit el somni, i Ítaca ja no es veu tan lluny. Que tinguem sort.