HE LLEGIT NO SÉ ON

Som les cases on escrivim

Som les cases on escrivim / GETTY Zoom

Una gran autora que es veia com una escriptora petita

Som el que llegim i el que pensem i el que recordem. I som les cases que habitem. Abans érem també les cartes que escrivíem. Ara que hem canviat les cartes pels missatges, potser hem deixat de saber què som.

Eumo Editorial va publicar el 1990 la novel·la epistolar La ciutat i la casa de Natalia Ginzburg, traduïda per Fina Figuerola. Aquell volum requeria i mereixia una nova edició, que arriba ara de la mà de Club Editor amb una traducció de Meritxell Cucurella-Jorba. Surt alhora en castellà amb el segell de Lumen. El centenari de l’escriptora italiana, celebrat l’any passat, ha servit d’alguna cosa.

Cartes que diuen tant com amaguen i que dibuixen la crònica d’una gent i d’un moment, de portes enfora i -sobretot- de portes endins. La ciutat i la casa és un llibre tan imprescindible com l’autora. La vaig descobrir tard -som les nostres llacunes-, i poc després ja em preguntava què coi llegia jo abans de llegir la Ginzburg.

“Quan escric alguna cosa, sovint penso que és molt important i que sóc un grandíssim escriptor -confessa Natalia Ginzburg a El meu ofici, un text inclòs a Les petites virtuts (Àtic dels Llibres)-. Crec que això ens passa a tots. Però hi ha un racó de la meva ànima on sé perfectament i de manera constant allò que sóc; és a dir, un escriptor petit, molt petit”. No sembla falsa modèstia: “Juro que ho sé. Però no m’importa gaire. Simplement no vull pensar noms. He vist que si em pregunto «un escriptor petit com qui?», m’entristeix pensar en noms d’altres escriptors petits. Prefereixo creure que ningú ha estat com jo”. El que realment importa, creia la Ginzburg, és tenir la convicció que l’escriptura és un ofici per sempre. I això ella ho tenia clar. Sabia que el seu ofici era escriure perquè escrivint se sentia com a casa.

A la vida no ens podem fer nostres gaires coses

“Estic escrivint una novel·la”, explica el Giuseppe a la Lucrezia, des de Princeton. Li diu que ho ha intentat altres vegades però que no en conserva gairebé res. “Quan m’ho rellegia no m’agradava i ho estripava. Ara voldria intentar escriure alguna cosa que no hagi d’estripar”. Una definició per negació prou encertada: literatura és aquella cosa escrita que no s’ha d’estripar.

“També s’enyoren els llocs que hem odiat”, fa dir Natalia Ginzburg al Giuseppe en una altra carta a la Lucrezia. I encara: “Arriba un moment, a la vida, que totes les coses que mirem per primer cop ens resulten estranyes. Les mirem com turistes, amb interès, però fredament. Pertanyen als altres”.

Un ofici que ens fueteja però que és el més bonic del món

M’enamora la prosa de Natalia Ginzburg . M’enamora aquesta senzillesa aparent, aquesta paraula justa. I em fa gràcia la manera que tenia de justificar el seu estil: “Tinc germans molt més grans que jo i, quan era petita, si parlava a taula sempre em deien que callés. Així que em vaig acostumar a dir les coses ràpidament, precipitadament i amb el menor nombre possible de paraules, sempre amb la por que els altres comencessin a parlar entre ells i deixessin d’escoltar-me”.

L’amiga Milena Busquets, escriptora i filla d’editora, deia l’altre dia en un article que “l’ofici de fer llibres potser no és el més antic del món, però és el més bonic”. El 1949, l’admirada Ginzburg havia dit això sobre l’escriptura: “El meu ofici sempre m’ha rebutjat, no ha volgut saber res de mi. Aquest ofici és un amo, un amo capaç de fuetejar-nos fins que surt sang, un amo que crida i que condemna. [...] És un ofici bastant difícil, ja ho veieu, però és el més bonic que existeix al món”.