UN TAST DE CATALÀ

De Genguis Kan al Dragon Khan

Si ho busqueu en un diccionari trobareu que khan és encara “el títol equivalent a sobirà utilitzat originàriament per les hordes turques i mongòliques i després per altres autoritats islàmiques”.És així com també s’escriu en anglès, francès o italià. Però he dit encara perquè quan el DIEC2 s’adapti a la nova ortografia de l’IEC (potser ho podríem accelerar una mica, no?) aquest khan es convertirà en kan (que és com ja s’escriu en castellà), i també les enciclopèdies o la Viquipèdia hauran d’acabar escrivint Genguis Kan o Aga Kan.

Però quin sentit té fer un canvi que ens acosta al castellà i ens allunya d’altres grans llengües del món? La resposta és interessant: diria que el fem seguint la tradició normativa instaurada per Fabra de tendir a una ortografia més transparent (que reflecteixi al màxim la pronúncia); i a tendir-hi, si cal, sacrificant criteris erudits i de tradició. I això és especialment cert quan adaptem estrangerismes.

Per què kan és més transparent que khan? Perquè el diem amb la [k] de casa. I per què es confús khan? Perquè el dígraf kh el fem servir per reflectir el so de la jota castellana [x] i ja el trobem en altres noms comuns i propis, com ara sikh, estakhanovis ta, khmer, Kazakhstan o Txékhov. (La paraula khmer, per cert, potser seria més pronunciable intercalant-hi una vocal: khemer.)

La grafia khan prové d’una transliteració del turc, i el mot turc comença amb [x], però és prou antiga perquè es popularitzés (en català i les altres llengües) amb el so de [k]. Per un motiu semblant escrivim Tutankamon i no pas Tutankhamun (anglès), Toutânkhamon (francès) o Tutankhamon (italià). En aquestes tres llengües importa més la tradició que la transparència ortogràfica. En anglès, per exemple, pronuncien la kh inicial de Khrushchev amb [k] i la de Khomeini amb [x]. Nosaltres, com també fa el castellà, tendim més a escriure sempre el mateix so amb la mateixa grafia. No sé si aquesta transparència ortogràfica arribarà algun dia al Dragon Khan.