MINÚCIES

Franz Kafka

Franz Kafka / HULTON ARCHIVE Zoom

Franz Kafka (1883-1924) era un home singular si ens atenem a la seva literatura, però d’allò més normal quan es coneix la seva vida: vegeu la monumental biografia de Reiner Stach, publicada a Acantilado, la millor que mai s’ha escrit i la més ben documentada. Tot i ser jueu, va aconseguir entrar a treballar com a advocat a la Companyia d’Assegurances per a Accidents Laborals, que era una institució austríaca, és a dir, imperial, que tenia la seu a la ciutat de Praga, llavors només una província del gran estat d’Àustria-Hongria.

Va començar com a assessor jurídic, i per aquesta feina va conèixer la situació en què vivien els treballadors del regne de Bohèmia, precàries. Va redactar una sèrie d’informes per a la Companyia -mai editats en català-, que són un model de prosa burocràtica, oficial i quasi diplomàtica. Va ser tan apreciat pels directors de la casa que, amb els anys -no gaires, perquè als 38 ja s’havia jubilat a causa de la tuberculosi que el va acabar matant, a punt de fer-ne 41-, els seus superiors el van ascendir a la categoria de secretari general de la Companyia, amb un sou equivalent als nostres actuals quatre o cinc mil euros.

Treballava de les vuit del matí a dos quarts de tres de la tarda, amb una estona per dinar. Durant una colla d’anys es va emportar a la feina una carmanyola amb una mica de menjar -de fet, quasi no menjava- i pujava a la part alta de Praga, a l’altra banda del Moldava, per escriure fins ben entrada la nit en una caseta que la seva germana Ottla va tenir llogada durant un temps al carrer dels Alquimistes.

Kafka, segons tots els testimonis -jo en vaig conèixer un de molt directe, una neboda seva que va sobreviure a l’Holocaust-, era un home bo, que és molt més que “un bon home”. No es va arribar a casar mai, tot i fer-ne intents quasi desesperats, però va tenir almenys cap a cinc amants, unes més formals que les altres. Volia escriure, i no volia ser destorbat per res. Era molt generós. Se sap que els empleats de la companyia on treballava, quan anaven justos de diners li demanaven petites quantitats. Ell, que no gastava perquè va viure quasi sempre amb els seus pares, deixava de seguida els diners que li demanaven. Llavors li deien: “No es preocupi, doctor Kafka -era doctor en lleis-, que ja els hi tornaré de seguida que pugui”. Però Kafka responia sempre: “No es preocupi de tornar-me’ls. Si me’ls ha de tornar, vostè patirà per reunir aquesta quantitat, i jo patiré en veure que encara no me’ls torna. Quedi-se’ls. Ja hi ha prou patiment en aquest món”.

Així era Franz Kafka, de qui tothom pensa que era un ésser estrafolari, rar i distant.