Ales portes de complir 91 anys, el filòsof polonès Zygmunt Bauman fa gala de la seva lucidesa en un nou assaig sobre refugiats i immigrants: Desconeguts a la porta de casa, un text escrit fa pocs mesos, traduït per Josefina Caball i publicat per Arcàdia. El podreu tenir amb l’ARA el cap de setmana que ve. Bauman ens retorna al Kant de la pau perpètua: “L’hospitalitat significa el dret d’un estranger a no ser tractat com un enemic quan arriba a la terra d’un altre”. “Al cap de 200 anys -s’exclama Bauman- i després d’unes quantes guerres sagnants, encara desatenem la crida de Kant a l’hospitalitat”.

Partint de la idea que l’ Homo sapiens ha estat nòmada la major part del temps, i que les grans migracions no són ni de bon tros un fenomen nou, Bauman ens encara amb la naturalesa d’un món globalitzat amb 7.000 milions d’habitants, molts dels quals (avui hi ha 200 milions de desplaçats) es traslladen fugint de la guerra i la misèria. Un món que es debat entre el benestar cooperatiu i l’extinció col·lectiva a causa d’un planeta Terra al límit. La seva recepta és tan senzilla com difícil de posar en pràctica: “La humanitat està en crisi i no hi ha altra sortida que la solidaritat humana”. Al davant, però, senyoreja l’enorme força de “la globalització de la indiferència”, expressió manllevada del papa Francesc.

Solidaritat vs. indiferència, vet aquí la cruïlla. “La por impulsiva que neix de veure persones desconegudes portadores de perills inescrutables entra en combat amb l’impuls moral que sorgeix de veure el dolor humà”. La solució política per treure’ns de sobre aquesta contradicció és convertir immigrants i refugiats en un problema de seguretat, com si tots fossin potencials terroristes. Els deshumanitzem, igual com en altres èpoques vam deshumanitzar negres o jueus. Aquesta obsessió per la seguretat, batejada com a segurització de la política, “ha calat en la població” i gràcies a ella “molta gent s’alegra, conscientment o no, de treure’s del damunt la responsabilitat del destí dels dissortats, i també les pressions d’un deure moral”. És a dir, foragitem el deure de diferenciar el bé del mal, i d’actuar en conseqüència.

Bauman qualifica aquesta segurització de “moralment insensible i detestable, socialment cega, fins a cert punt infundada i, sovint, deliberadament enganyosa”. Una seguritzaci ó que acostuma a anar de bracet del sorgiment de líders que prometen a les classes mitjanes precaritzades i angoixades falses solucions de prestidigitador: Trump, Le Pen, Orbán... Però tancar portes al planeta globalitzat és impossible: el mercat i la tecnologia manen per sobre de la política. “Tant si ens agrada com si no, vivim en un planeta cosmopolititzat amb fronteres poroses i altament osmòtiques i amb interdependència universal”. El camí, doncs, no consisteix a negar la realitat sinó a recuperar l’hospitalitat de Kant, a partir de la qual, segons Bauman, podrem bastir, seguint Gadamer, “la conversa” que ens doni “un horitzó comú”.