XAVI SERRA

El ‘noir’ minimalista i melancòlic de Jason

L’última obra de Jason no suposa una revolució en les constants estilístiques del noruec, un dels autors europeus amb més talent del moment. El d’ El gato perdido torna a ser un món poblat per animals antropomòrfics, d’una deliciosa melancolia, tocs d’humor negre i inesperades fugues fantàstiques. Els seus habituals personatges solitaris i hermètics són aquí un detectiu privat i una llibretera que es coneixen quan el primer troba el gat perdut de la segona i li retorna. Jugant amb els codis de la novel·la negra, Jason ordeix una intriga criminal que, en el fons, és només una excusa per desplegar un romanticisme fosc i condemnat al fracàs. I el traç minimalista de l’autor despulla uns personatges en què fredor i hieratisme només amaguen una profunda tristor. A El gato perdido tampoc falten els habituals flirtejos amb gèneres pulp com la ciència-ficció -una subtrama d’invasions alienígenes, poca broma- ni l’habitual talent del noruec per a les el·lipsis: si a Espera un esternut servia per saltar de la joventut a la maduresa, aquí és el xiulet d’una tetera la que marca el pas de les dècades. Com un aliatge perfecte entre Raymond Chandler, Aki Kaurismaki i Carlos Vermut, Jason continua guanyant-se a pols el seu lloc en la història del còmic.