Era un dia de les acaballes d’aquest estiu estrany ple de cels grisos. Malgrat els núvols, feia molta calor i érem en una piscina petita, una minúscula illa refrescant enmig de la ciutat. Una taca blau turquesa amagada enmig dels blocs de pisos i de la xafogor. Estava asseguda a la vora de la piscina, amb els peus en remull, fins que un xipolleig alegre em va distreure de la lectura. Una nena petita -potser de cinc o sis anys- s’acabava de llançar a l’aigua, a la part menys fonda, a prop meu.

Vaig fer un somriure distret i vaig tornar a concentrar-me en la novel·la, remugant mentalment -ho he de reconèixer- perquè preveia que la nena, amb els xiscles i les rialles, estava a punt de trencar la meva tranquil·litat. Però la nena era de mena pacífica i es va limitar durant una bona estona a nedar i capbussar-se sense gaire xivarri. Fins que la vaig sentir. Amb la seva veu primeta va reclamar l’atenció de la mare: “Mira! Una petxina! He trobat una petxina!” Vaig alçar la mirada, encuriosida, mentre sentia la mare: “Vols dir? Aquí, a la piscina, no n’hi ha, de petxines”.

Però la nena hi tornava, tan convençuda que per un moment vaig pensar que podria haver passat, que algú que havia estat a la platja s’hagués banyat a la piscina i hi hagués deixat una petxina. Però aleshores vaig sentir la nena que deia: “I mira! També he trobat una estrella de mar!”

La cosa es complicava. Així que vaig deixar el llibre, més interessada en la nena. Després de la petxina i l’estrella, va trobar un cargol de punxes, un pop i un cavallet de mar. I, tot d’una, la nena i jo ja no érem en una petita piscina de ciutat, sinó en una platja salvatge de Mallorca, o del cap de Gata, o potser del Carib. Se sentien les onades i a l’horitzó vèiem un vaixell pirata. Llàstima que la mare va interrompre el joc sense contemplacions i la va fer sortir de l’aigua: vinga, que és tard, i fes el favor de no dir més mentides.

Vaig pensar en l’Ana María Matute i en com lamentava que no sapiguem preservar la fantasia dels infants.