ELS LLIBRES I LES COSES

Els morts Del senyor Celestí Barallat

El llibre comença així: “La tendència dels colors als cementiris sol ser el blanc dels marbres i el verd dels vegetals. No és que s’hagi d’excloure la decoració policroma de les tombes, ni que s’hagi de rebutjar el sentit simbòlic i estètic de les floretes de colors violaci, vermell, blau o groc, amb els seus matisos; però on s’ha de generar el sentiment de pau i tranquil·litat que requereix un recinte funerari caldrà donar descans a la mirada sobre el fons de verdor que és propi dels grans espectacles naturals, i alhora caldrà presentar en blanc la idea de la mort perquè aquesta no s’associï a idees purament tètriques ni, encara menys, a imatges repugnants i antipàtiques”. Aquest és el simpàtic inici dels Principis de botànica funerària, publicats per Celestí Barallat el 1885.

Qui era aquest senyor? Adolf Beltran, que s’ha fet càrrec de la reedició del llibre, ara publicat per editorial Base, ens ho explica en un entretingut estudi introductori. Barallat va ser un nen malaltís que estimava la poesia. Va estudiar lletres a la universitat amb catedràtics com Permanyer, Duran i Bas, i Milà i Fontanals. Va convertir-se aviat en un jove de la Renaixença, amant de la natura i el folklore, però poc donat a expansions romàntiques. Poeta diletant, wagnerià i seguidor de la filosofia escocesa del sentit comú, va ser mantenidor dels Jocs Florals i va traduir el Mireia de Frederic Mistral al castellà. No va pair bé, però, la contradicció creixent entre l’orgull provincial i el patriotisme espanyol. Conservador monàrquic, la Revolució Gloriosa no l’hi devia semblar gens. I amb la Restauració borbònica va entrar en política com a regidor a l’Ajuntament de Barcelona, on li va tocar ocupar-se dels cementiris.

Cada cop més desvinculat de la Renaixença, ja no li interessava ressuscitar una llengua que es donava per morta, sinó la mort directament. De tracte difícil -el cognom tenia el seu sentit-, es va anar refugiant en l’erudició funerària, que a més dels Principis el va portar a fer un estudi sobre el dret funerari romà. I va trobar aixopluc en el càrrec de secretari de l’erudita Acadèmia de Bones Lletres. Fins que amb 53 anys una infecció sifilítica el va deixar molt disminuït, fins a quedar cec. Però encara va sobreviure dotze anys més en una reclusió casolana. Va morir el 1905, ves per on un 2 de novembre, Dia dels Difunts.