JOAQUIM ARMENGOL

Un món sense llum

les pereres fan la flor blanca gerbrand bakker traducció de maria rosich raig verd 160 pàg. / 16 €

Passa sovint que quan un escriptor recull algun èxit, ja sigui de vendes o bé en forma de premis, que no sempre van junts, l’editorial faci remoure calaixos i commini l’autor a intentar seguir la cresta de l’onada i decideix publicar-li, moltes vegades a cuita-corrents, més textos. I si aquest mercadeig editorial s’equivoca, aleshores els autors també. El perjudici, si n’hi ha, va a càrrec del lector, decebut per haver malversat el temps i perdut la confiança en l’autor i l’editorial. Però també s’hi esgarria la literatura mateixa en caure avall el seu valor intrínsec. Em penso que podríem afirmar que els escriptors, exceptuant-ne algun de genial, no són pas bons o dolents, sinó que en tot cas fan llibres bons (incloc aquí l’aventura del risc i les provatures) o dolents, deixant de banda alguns bolets excepcionals. Per què, doncs, es publica tot? On para l’honestedat? El primer crític, el més exigent i rigorós, no hauria de ser el mateix editor? Rumiava això després de llegir l’última novel·la de Gerbrand Bakker (Països Baixos, 1962), editada per Raig Verd, i que duu per títol Les pereres fan la flor blanca. Recordo que Gerbrand Bakker va guanyar el premi IMPAC (2010) i el premi Llibreter (2012) per la novel·la A dalt tot està tranquil, i el 2013 va obtenir el premi Independent Foreign Fiction per la seva obra Deu oques blanques.

El seu darrer llibre, acabat de publicar, és també el seu primer. Les pereres fan la flor blanca era, en principi, una novel·la infantil juvenil. Ara el senyor Bakker l’ha reescrita, bàsicament escapçant-la, imagino que per poder ampliar el camp lector i arribar així a un públic més adult. Com si la literatura posseís edat! En tot cas, Les pereres fan la flor blanca relata una història familiar que comença amb uns bessons adolescents jugant amb el seu germà petit, i un pare separat que se’ls emporta de vacances a casa els avis amb un cotxe força atrotinat. El tipificat món de la desestructuració familiar ve a ser l’escenografia d’aquesta història trista, estranya i peculiar.

Potser perquè res és normal en el món dels infants, un espai mental des del qual l’autor transforma l’ordinari en extraordinari. En realitat la novel·la de Gerbrand Bakker podria titular-se el Llibre de les pèrdues o les absències. Absències fonamentals com són la d’una mare que no hi és o la d’un pare que sembla tan allunyat dels seus fills, tan despersonalitzat i tan sobrepassat pels esdeveniments que només l’entreveiem entre bromes, puntualment. Tanmateix, el nucli de la història és emocional, a cavall de la relació i la personalitat dels tres germans: el Klaas i el Kees, que són els germans grans (bessons) del Gerson, un minyó excepcionalment sensible i lúcid que acabarà matant de pena alguns lectors, segur. I cal, encara, afegir-hi el gosset de la família, anomenat Daan, inseparable companyia del Gerson.

Sospito que l’interès veritable d’aquesta història és formal. Ho veiem en l’habilitat extraordinària amb què Bakker entreteixeix les veus dels personatges i en la gran capacitat d’inserir l’ull en la ment infantil. Un joc engrescador que confon i despista el lector, que sense adonar-se’n es troba transitant per paratges mentals on no s’acaba de saber qui és qui. De vegades no se sap quin personatge parla, i les veus salten de l’un a l’altre, subtilment; fins i tot el Daan, el gosset, expressa els seus sentits pensaments com un més. La idea, crec, és situar el lector en la foscor, en aquell estat especial que deu patir una persona cega. Un exercici narratiu interessant, i tot un repte això d’escriure un llibre en primera persona del plural, el cas de crear un narrador amb dos caps, a través d’uns germans bessons que expliquen la història a la vegada. Que jo sàpiga, no n’hi ha precedents.