JOAQUIM ARMENGOL

Un mite anomenat Watusi

el día del watusi francisco casavella anagrama 896 pàg. / 24,90 €

Un mite  anomenat Watusi / EFE Zoom

Cal saber que El día del Watusi de Francisco Casavella (Barcelona, 1963-2008) és una narració complexa i amb un gruix considerable, unes 900 pàgines, que aplega tres novel·les amb un protagonista que avança en el temps. Aquesta trilogia va sortir per entregues: primer es va publicar Los juegos feroces (2002), seguida de Viento y joyas (2002) i, per últim, El idioma imposible (2003). El 2009, un any després de la mort de Casavella, Destino va publicar la novel·la sencera, però ara ja no era fàcil trobar-la a les llibreries. Anagrama n’ha fet una excel·lent reedició que satisfarà idòlatres i admiradors, amb tots els entriquells suposables: pròlegs de Kiko Amat i Carlos Zanón, i un epíleg de Miqui Otero.

No conec cap escriptor que hagi fet l’intent de pintar un fresc literari tan colossal de la història recent del país, especialment de la Barcelona de l’últim quart del segle XX. L’ambició d’aquest artefacte narratiu és enorme, i el talent de Casavella, una virtut imprescindible. Ara bé, la música i el ritme d’aquest ball tan particular (el Watusi) no sempre són afinats. El día del Watusi comença el 15 d’agost del 1971, un dia intens en què un adolescent de 13 anys, orfe de pare, anomenat Fernando Atienza, en companyia del seu camarada Pepito el Yeyé, viu una successió de fets brutals i trepidants. Comença així una aventura tragicòmica situada en el tardofranquisme i emmarcada en les avui desaparegudes barraques de Montjuïc; un periple vital iniciàtic, rocambolesc, i gens exempt de riscos que marcarà profundament la vida del protagonista i la novel·la. Si sóc sincer, res em pot ser més aliè que el barraquisme i els ambients deprimits marginals de la Barcelona dels anys 70, però l’entusiasme i l’estranya fascinació que produeix Los juegos feroces, lloc on neix el mite del Watusi, és enorme. Crec que aquesta és la millor part de les tres, la més divertida i la que més commou el lector. Viento y joyas, la segona part, probablement sigui la més ambiciosa, però ja és tota una altra cosa. La pirueta que acaba fent el jove Atienza a ulls del lector és, potser, extremadament il·lusòria. En aquesta part veiem com queda embegut d’un seguit de personatges mafiosos, un fet que l’acaba introduint en els cercles econòmics i del poder polític durant els anys de la Transició. En paral·lel a l’educació sentimental del noi, Casavella construeix una sàtira de com era fer política en aquells temps -manejos, impostures, hedonisme...-, a través de la construcció d’un partit polític anomenat Centro Democrático Social que aspira a governar la nova Espanya postfranquista. La gràcia és veure com aquells anys utòpics són el reflex exacte dels nostres dies. La cita inicial és de l’exemperador català Jordi Pujol: “ La financiación de los partidos es un misterio, pero un misterio de aquellos que no son un misterio, porque están muy claros, p ero siguen siendo un misterio.”

La tercera part, El idioma imposible, em sembla la més pàl·lida i desconcertant de totes. Víctima del desengany, Atienza es converteix en un contemplatiu que moralitza i decideix viure en la marginalitat, al Barri Xino. Entretant, i a través de la seva mirada, veiem els escàndols financers i la podridura moral de la Barcelona preolímpica del 1992.

El día del Watusi és una obra literària monumental i ambiciosa, la totalitat de tres parts en les quals veiem l’evolució física i moral d’un individu, d’una ciutat i d’un Estat. Per això entenc la narració, en bona part, com una reflexió sobre la identitat, sempre tan espargida i difícil de definir. En una ocasió vaig sentir dir a Casavella que buscava en la seva literatura una via de coneixement a través de la ficció, per poder reflectir-hi aquesta cerca en el llenguatge, un llenguatge que pretenia ser elàstic, bell i dur. Perfectament! La voluntat d’un estil. Però, enmig d’aquesta colossal dansa literària hi ballen actors divergents. Animo el lector a transitar en la complexa i brillant estructura formal, un teixit ple d’acció amb algunes escenes còmiques perdurables. Entenc que es pugui veure El día del Watusi com un prodigi literari. El mite continua.