La mirada més fonda de Hilary Mantel

La mirada més fonda de Hilary Mantel / WIKIPEDIA Zoom

De la literatura anglesa actual, no crec que hi hagi cap autor (en femení i en masculí) tan injustament ignorat en català com Hilary Mantel. El seu destí en castellà no ha estat molt millor. El 1994 es publicà La sombra de la guillotina, novel·la sobre la Revolució Francesa, a Ediciones B, i el 2005 vaig traduir per a Global Rhythm una de les seves obres més ambigües i significatives: Beyond Black (que vaig titular Tras la sombra ), que passà sense pena ni glòria. L’edició espanyola de les seves dues obres guardonades amb el Premi Booker, En la corte del lobo i Una reina en el estrado (a Destino), que formen part d’una trilogia inacabada sobre Thomas Cromwell, el ministre d’Enric VIII, tampoc assolí un gran èxit, no sé si per la nul·la o maldestra promoció del llibre en el nostre país o per la -relativa- dificultat de l’obra. Perquè Hilary Mantel, que també pot presumir de l’Excel·lentíssim Orde de l’Imperi Britànic, no és una autora fàcil ni de les que s’acomoden fàcilment als gustos del públic, probablement perquè quan començà a publicar, el 1985, no veia gaire clar que arribés a tenir mai un públic. La senyora Mantel és difícil, però no perquè tingui un estil envitricollat ni ens maregi amb filosofies abstruses. Tot al contrari, el seu estil és transparent; la seva prosa flueix com una seda, i a les situacions que ens planteja qualsevol s’hi pot veure identificat. No, la dificultat de Mantel és la seva mirada: la perspectiva, el mirall que posa davant del món; no per deformar-lo cap a la caricatura ni cap a la tragèdia impostada, sinó per donar-li una profunditat que trobem en molt pocs autors de l’actualitat. Quan llegim Hilary Mantel tenim la impressió que el que ella ens mostra no ens ho ha ensenyat ningú; que ella ha bussejat a una fondària de les coses, i d’ella mateixa, a la qual pocs gosen arribar-hi, i on de vegades es troben algunes de les respostes.

Un llibre que no s’acaba mai

Aquest volum que ens ofereix L’Altra (ben traduït per Ferran Ràfols Gesa) és una de les millors introduccions que podem trobar a l’obra de Mantel, ja que aplega una desena de relats apareguts al llarg de la seva carrera, que retraten, no diré la seva evolució, sinó les diferents fases vitals de la seva producció, des de Disculpi les molèsties, una peça que retrata els seus dies de joventut a Jiddah, Aràbia Saudita, i on ja trobem una frase reveladora de la seva estètica (“En aquella època, de vegades tancava els ulls i tenia la sensació que mirava endins, cap al crani. Em veia els hemisferis cerebrals. Eren recargolats i de color massilla”), fins a la fantasia criminal de L’assassinat de Margaret Thatcher, on posa lletra a una imaginació que vaig sentir expressar a molts anglesos durant els anys de plom de la primera ministra (i sí, molta gent deia que es va operar els ulls perquè no podia plorar). “Tot el que és humà fa riure”, diu la narradora d’aquest últim relat. I és cert: en el fons de la dona que es troba amb una amiga de la infantesa, ara indigent; en el fons d’un matrimoni que s’acaba (amb una mort sobtada); en el fons d’un esgarrifós viatge a un lloc imprecís del sud d’Europa; en el fons de la soledat dels administratius i dels escriptors, hi ha una gran riallada que permet afrontar la tragèdia. I cal destacar tres relats espectaculars: Delictes contra les persones, des de la frase “Es deia Nicolette Bland i era l’amant del meu pare” fins a “L’amor no surt de franc”; Com la reconeixeré?, on trobem la magistral Mantel observadora dels suburbis, i el retrat sense contemplacions de l’anorèxia d’ El cor falla sense avisar. Un prec: aquest Sant Jordi, oblidin-se dels autors mediàtics i llegeixin Hilary Mantel: sabran que és bona literatura perquè, quan acabin el llibre, el tornaran a començar.