XENIA DYAKONOVA

La mida d'una creu

Confessió, de Lev Tolstoi, que ara podem llegir en català gràcies a la bona feina de Miquel Cabal i Angle Editorial, és un text de ruptura, de ruptura violenta amb ell mateix que desencadenaria una sèrie de ruptures cada cop més doloroses: amb el benestar familiar, amb una reputació irreprotxable i, sobretot, amb l'Església. Una crònica despietada de la pròpia vida espiritual i una radiografia completa d'aquella crisi que va trasbalsar Tolstoi en arribar als 50 anys, quan l'autor de Guerra i pau va decidir que no valia la pena continuar fent literatura: l'única activitat digna de dedicació, l'única sortida del cul-de-sac on l'havia conduït la recerca del sentit de la vida era la religió, entesa, però, d'una manera totalment heterodoxa, allunyada dels dogmes oficials. Quan algú venia a elogiar-li les novel·les, Tolstoi s'enfadava: "És com si li diguéssiu a Edison, el de la bombeta, que és molt bo ballant la masurca".

El comte insinuava que la invenció de la bombeta equivalia als seus escrits religiosos, que comencen amb Confessió . Com era d'esperar, la censura eclesiàstica es va oposar a la publicació d'una obra infectada d'heretgia i, en lloc d'aparèixer al diari Russkaia Misl el 1882, com estava previst, Confessió va sortir a Ginebra el 1884, cosa que va causar un disgust terrible a l'autor. "Si escric sobre una senyora que s'enamora d'un oficial, m'ho permeten; si escric sobre les guerres i la grandesa de la pàtria, encara millor; però si vull parlar d'allò que he pensat i sentit tota la meva vida, a Rússia no ho publicaran mai!" Confessió deixava clar que la fe intuïtiva i la consciència moral de Tolstoi es rebel·laven contra la hipocresia que s'amaga darrere la pompa dels sagraments. Obrir l'ànima davant d'un confessor li produïa satisfacció, perquè tenia a veure amb un sentiment real i amb una necessitat autèntica de purificació. En una obra anterior, Joventut , aquesta mateixa necessitat, barrejada amb un tarannà apassionat i ingenu, impulsa el narrador a confessar tots els seus pecats a un cotxer, amb l'esperança que ell hi respongui d'una manera més espontània. El cotxer diu: "Això són coses de senyors", i prou.

Però que el sacerdot l'obligués a dir que creia que l'hòstia era el cos de Crist li semblava ridícul, per la senzilla raó que era fals. També eren falses i, a més, oposades als principis fonamentals del cristianisme, les pregàries pel triomf de l'exèrcit que es feien a les esglésies durant la guerra amb l'Imperi Otomà, i Tolstoi s'horroritzava en veure que tants mestres de la fe aprovaven l'assassinat "de joves perduts i indefensos". ¿Com podia acceptar-ho algú que havia construït la seva fe sobre la base dels deu manaments i per qui la frase "Déu és amor" no era cap metàfora?

Confessió converteix Tolstoi en un dissident. El comte, amb una disciplina de ferro, estudia grec expressament per llegir els Evangelis, i en fa una versió molt sui generis en rus: per exemple, tradueix fariseus per ortodoxos . La seva relació amb els alts funcionaris de la doctrina oficial és cada vegada més tensa, fins que l'any 1901 el Sant Sínode el fulmina amb un anatema. I la veritat és que seria difícil resumir-ho millor de com ho va fer un diari alemany, que l'endemà de l'excomunió va publicar una caricatura en què apareixia un Tolstoi amb una creu de dimensions colossals que li impedia sortir per les portes estretes d'un edifici, i a sota posava: "Feu-lo fora! La seva creu és massa gran per a la nostra Església!"