La meva cançó primera

La meva cançó primera Zoom

El lloable projecte que Jordi Pàmias ha confiat a Pagès Editors -publicar la seva obra poètica completa- arriba amb aquest sisè volum a una recopilació, subdividida en tres seccions, que inclou poemes esparsos de tres etapes ben diferenciades per l’autor, que, a més a més, té la cortesia d’explicar-ne les vicissituds en una introducció. Es tracta d’un llibre que té l’interès, per al lector de l’obra pamiasiana, de fornir testimoni escrit des de l’adolescència de l’autor fins a la cinquantena. Les tres seccions corresponen, doncs, a “Adolescència i joventut (1954-1962)”, que va dels setze als vint-i-quatre anys, “Primera maduresa (1963-1978)”, dels vint-i-cinc als quaranta, i la tercera secció, “La veu consolidada (1981-1988)”, que comprèn dels quaranta-tres anys fins als cinquanta.

La gràcia d’aquesta mena de recull és la possibilitat de veure néixer i créixer un estil, amb totes les vacil·lacions i giragonses que calgui, i amb tots els encerts, que no són pas pocs. Justament, el que sobta d’entrada és la fina oïda que mostra Pàmias des de la primera adolescència -qualitat, tot s’ha de dir, que es té o no es té- i també el criteri afinat a l’hora de triar els mots i de construir el poema. És natural que en les provatures de les primeres seccions hi hagi resultats desiguals, però aquestes tres qualitats esmentades ja són presents des d’un principi, i l’experiència i l’ofici no fan sinó incrementar progressivament l’excel·lència, que arriba de manera ineluctable. El valor musical, el gust i el coneixement de la llengua, i el sentit “arquitectònic” en la construcció de l’artefacte verbal que és el poema. Hi trobem, com en un calidoscopi, tots aquells temes que seran recurrents al llarg de tota l’obra coneguda de Pàmias: la descripció del paisatge i la natura que l’envolta, la manifestació amorosa, el sentiment religiós, el realisme social, a cops tenyit de sàtira, la volada filosòfica, l’autobiografia o el motiu històric. Però el que realment és significatiu d’aquesta novetat editorial és l’admirable “voluntat d’art” del poeta Pàmias, que d’una manera artesanal i honesta ha anat bastint un corpus literari que fins i tot en l’obra esparsa queda reflectida (l’esmentada voluntat) en tots els seus caires i bondats. Les troballes que en podríem subratllar són tantes que no caben en aquest migrat espai, versos lapidaris, com “Temps d’alta llum, que n’has estat de breu!”, o “La grisa llar del misantrop m’ensenya / que cal comprendre i estimar, tot junt”. La cançó que no s’acaba.