Sebastià Perelló: “Els meus personatges són un elàstic estirat fins al límit”

L’autor mallorquí publica ‘Veus al ras’, una novel·la que explica un amor separat per “distàncies infinites"

“Els meus personatges són  un elàstic estirat fins al límit” / MANOLO GARCÍA Zoom

Es un dels escriptors en català contemporanis amb un projecte més sòlid i, malauradament, encara poc conegut pels lectors, potser per la peculiar -i exigent- forma que prenen les seves creacions. Sebastià Perelló ha publicat vuit llibres, però Veus al ras (Club Editor) és només la seva segona novel·la. “Aquesta vegada he partit d’una trama esquemàtica i esquelètica -avança-. M’interessava la idea de vestir els personatges a partir de petits detalls esfilagarsats. Veus al ras és una novel·la plomada. Si hi passen poques coses és perquè no vol que hi passin. Escup l’èpica”.

Perelló planteja la història d’un home, de qui no coneixem el nom, que es planta cada setmana al davant de la casa de la seva exparella, que tampoc sabem com es diu, i que es dedica a murmurar missatges incomprensibles. L’home pateix un trastorn psíquic que arrossega des de fa anys. El llibre “no vol medicalitzar la situació del personatge” i se situa en l’espai del monòleg, escrit en primera persona per la dona, combina present i passat, records i reflexions gairebé instantànies, tot i que trenades amb una prosa d’una musicalitat poc corrent. “Una veu és allò que és i allò que no és -continua l’autor, fent referència al tàndem de protagonistes-. L’home i la dona es troben en una cruïlla molt especial de les seves vides. Hi ha l’espai de la incontinència verbal: ell no deixa de repetir el mateix, i això l’acosta a la follia; ella vol fixar la relació que han tingut per escrit i potser no és un acte tan saludable com pot semblar en un primer moment. El despotisme amorós és un element important en el llibre”. Però la incontinència de l’home és incomprensible. “ Veus al ras parla també d’aquesta terra incògnita on no hi ha els mots, és l’espai de la intempèrie”.

Lluny de les “grans pantalles”

Perelló no acaba de sentir-se còmode si es compara el seu monòleg de 200 pàgines amb una de les novel·les de Samuel Beckett. “Tinc certa fòbia a la sacralització de companyies a l’hora d’escriure -admet-. Si Beckett hagués triat el gaèlic com a vehicle expressiu hi estaria més a prop. Escollint el català he fet aquesta tria, l’opció minoritària”. L’autor -nascut a Costitx el 1963, i professor de literatura a Palma- és de l’opinió que “els pares d’un escriptor no es trien, s’adopten”. Si ell hagués d’esmentar alguns noms als quals s’ha sentit proper hi ha, per citar-ne només una petita selecció, Louis-René des Forêts, André de Richaud, Pierre Michon i Philippe Jacottet. Perelló considera que Veus al ras s’hauria de trobar més a prop de l’ Oblómov de Gontxarov o d’ Apunts del subsòl, de Dostoievski. “No pretenc estar gaire al dia de les grans pantalles -reconeix-. Formo part d’una literatura exigua i m’interessen més les literatures menors. Ara bé, menors en un sentit kafkià”.

A Veus al ras, els dos personatges són separats “només per una paret”, però aquesta separació exemplifica que entre l’home i la dona queden “distàncies infinites que ni l’un ni l’altre són capaços de recórrer”. La cadència estilística i l’encert de les imatges que convoca la prosa de Perelló fan evident que la seva mirada és feta des d’una doble òptica: la del narrador -que ha publicat llibres de contes com Exercicis de desaparició (Di7, 2000) i Mans plegades (Empúries, 2004)- i la del poeta -autor de La set (El Gall, 2007), Percaceries (Lleonard Muntaner, 2010) i Talls d’ombra (Lleonard Muntaner, 2012)-. “M’agrada que el text es pugui apreciar com un poema. El que no voldria és que es digués que faig prosa poètica -diu-. Els escriptors cosim i teixim com Penèlope a l’ Odissea, i la nostra manera de treballar té punts en comú si fem prosa o poesia. Ara bé, aquí, a més de la trama lingüística, l’estructura és important i cal no oblidar que hi explico la passió entre una dona i un home. Els meus personatges són un elàstic estirat fins al límit”.

La novel·la anterior de Perelló va ser Pèls i senyals (Empúries, 2008). “Allà partia d’un falconer a l’aeroport de Son Sant Joan i hi parlava, entre altres coses, de les diferències entre horta i ciutat. Era una gran metàfora del que ha passat a Mallorca durant els últims anys. Després de publicar-la vaig estar dos anys i mig amb una altra novel·la però la vaig haver de deixar. Va ser traumatitzant i vaig trigar a tornar a escriure prosa”. Llavors el va envestir la premissa de Veus al ras. “M’hi vaig posar amb molta serenitat i pànic”, admet. A Perelló el neguiteja que algun dia sigui guanyat pel silenci. “És un lloc que no cal visitar: el silenci sempre hi és, però me n’he de mantenir allunyat”, diu. Per això treballa, a poc a poc, en el seu pròxim llibre.