HE LLEGIT NO SÉ ON

La meravella de l’amor reeixit

La felicitat sí que existeix, i Anna Murià la va trobar

La meravella de l’amor reeixit / ARA Zoom

La felicitat sí que existeix, i Anna Murià la va trobar

“Estimada Anna, m’has fet molta falta i encara me’n faràs més -escrivia Mercè Rodoreda a Anna Murià el 5 d’abril del 1940, des de Roissy-en-Brie, a prop de París, on havien conviscut i s’havien fet amigues-. Abans, si no era feliç, em consolava pensant que verament la felicitat no existia. Avui, que em considero menys feliç que mai, no tinc ni aquell consol. Perquè existeix, Anna, ha existit uns quants mesos...”.

La resposta d’Anna Murià des de Ciudad Trujillo, República Dominicana (se n’hi va anar amb Agustí Bartra), el 30 de maig del 1940: “¡És clar que existeix la felicitat! Jo bé l’he trobada. M’ha costat, però, i encara em sembla un somni. [...] Totes les meravelles del món no valen la meravella de l’amor reeixit. Prou ho saben els que ploren perquè no els reïx... ¿Oi que em dónes la raó? ¿Oi que comprens el «què hi foto entre els negres»? Ni hem renyit, ni renyirem. Cada dia estem més units. Sí que té mal geniot, aquest home, sobretot el treu de polleguera el meu costum de fer tard a tot arreu; però el dia que crida, em revenjo l’endemà tornant a fer tard”. Malgrat el mal geni d’un i la impuntualitat de l’altra, Agustí Bartra i Anna Murià van ser inseparables.

Un exili de trenta anys amb llums i ombres com la vida mateixa

Rellegeixo les Cartes a l’Anna Murià 1939-1956, de Mercè Rodoreda, publicades per Edicions de l’Eixample el 1992. Anteriorment les havia publicat La Sal. No creen ni la meitat d’addicció que les Cartes completes entre Mercè Rodoreda i Joan Sales, però són la mar d’interessants per acabar de confegir un retrat des de tots els angles de l’autora de La plaça del Diamant. De les cartes escrites per l’Anna només se’n va conservar una, que havia estat retornada a la remitent: Rodoreda no la va rebre mai perquè va fugir de París quan hi van entrar els alemanys.

Anna Murià va néixer el 21 de maig del 1904, avui fa 112 anys. Durant la Guerra Civil va ser secretària de la Institució de les Lletres Catalanes. Acabada la guerra es va exiliar a França (on va conèixer Mercè Rodoreda i Agustí Bartra, entre altres escriptors) i després, amb Bartra, a la República Dominicana, Cuba i Mèxic, on van viure trenta anys llargs. “A l’exili ens van passar coses bones i dolentes, com sempre a la vida -em va explicar Anna Murià a casa seva, a Terrassa, a principis del 1992-. Vam pujar els fills i vam anar escrivint, mentre traduíem de tot per tirar endavant. Però jo allà era sobretot la dona de Bartra”.

¿Tenia dret a revelar confidències íntimes de Mercè Rodoreda?

L’escriptora, traductora i periodista es va plantejar la legitimitat de divulgar les confidències que li havia fet de viva veu l’amiga Mercè, així com de publicar-ne les cartes. Quan es preguntava si havia obrat bé accedint a revelar certs secrets -com ara l’amor entre Rodoreda i Andreu Nin-, Anna Murià es descarregava la consciència emparant-se en les següents paraules del crític Joan Triadú: “És propi que la intimitat de l’escriptor -gairebé sempre relativa, però, tractant-se justament d’un escriptor- hagi d’ésser respectada tant en vida com, segons les seves disposicions, en la posteritat. Però l’obra de l’escriptor és un patrimoni col·lectiu i amb ella ho són els seus records escrits i tot allò que pertany al context històric i a la seva memòria”. Els records de Murià formaven part d’aquest context.

En el pròleg de Cartes a l’Anna Murià, la mateixa Anna Murià escriu: “Rodoreda mai no va prohibir que es parlés de les seves qüestions íntimes ni que s’intentés esbrinar-les, no va deixar cap disposició que s’hi referís, simplement es va negar a parlar-ne, no va admetre preguntes sobre elles. En mi no hi ha, doncs, transgressió de la seva voluntat... No del tot”.