Després de publicar La ignorància l’any 2000, Milan Kundera (Brno, 1929) va obrir el parèntesi més llarg en la seva ficció, que no s’ha tancat -de manera imprevista- fins a La festa de la insignificança, una novel·la de títol ampul·lós però de factura lleugera i fluida, quasi volàtil. En aquest parèntesi de gairebé una dècada i mitja, l’autor de La insuportable lleugeresa de l’ésser ha entregat dos nous textos assagístics, El teló (2005) i Una trobada (2009). Tots dos expandien les consideracions sobre literatura investigades per primer cop a L’art de la novel·la (1986). “Si un lampista mitjà és útil a la gent, un novel·lista mitjà que produeix conscientment llibres efímers, comuns, convencionals, o sigui inútils, o sigui que fan nosa, o sigui nocius, és menyspreable -escrivia a El teló -. És la maledicció del novel·lista: la seva honestedat està lligada a l’infame pal de la megalomania”.

Quan elogiava “els creadors de la novel·la” Cervantes i Rabelais potser no descobria gran cosa. Les consideracions sobre Broch, Balzac i Dostoievski eren, com a mínim, menys previsibles. A Una trobada apel·lava a la força de Cien años de soledad, de Gabriel García Márquez, a El profesor del deseo, de Philip Roth, a De un castillo al otro, de Louis-Ferdinand Céline, i a “la còmica absència de comicitat” de L’idiota de Dostoievski. Aquesta divisa ha d’haver tingut mentalment ocupat Kundera durant el temps que incubava La festa de la insignificança. Una de les idees recurrents del llibre és la noció del “bon humor”, que apareix desinteressadament i en moments imprevisibles (com ara quan un home vestit de caçador engega un tret a l’estàtua rere la qual s’amagava un home que hi orinava). Una altra idea, heretada de Schopenhauer, és la del món com a “representació i voluntat”: no hi ha res d’objectiu, només cal una voluntat enorme que imposi la realitat.

En el cas del llibre, un dels personatges, D’Ardelo, que s’ha jubilat fa poc de la institució on treballava, convida alguns dels seus amics a la seva festa d’aniversari. A un d’ells, en Ramon, li diu que té càncer tot just després de sortir del metge, alleujat perquè les proves han demostrat que estava sa. “Tot pensant en l’absurd de la seva mentida, no es va poder estar de riure. I aquell riure, també, era incomprensible”, es pot llegir a la novel·la: es tracta d’un dels exemples de “còmica absència de comicitat” o de “bon humor”.

El món, un lloc descregut

Centrada en els dies previs a la festa, la celebració en si i les conseqüències, La festa de la insignificança enganxa el lector gràcies a la prosa transparent i tensa de Kundera. La brevetat de vegades excessiva dels capítols dificulta que el retrat dels personatges sigui tan precís com en altres novel·les: de tant en tant cal recordar-se per què en Caliban fingeix que només parla pakistanès -tornem a la idea de representació-, què fa que en Charles estigui fascinat pels àngels -que han de sortir en una obra de teatre que escriu, motivat per una anècdota que protagonitza Stalin- i com és que l’Alain està tan capficat amb els melics que les samarretes curtes de les dones deixen a la vista. A mesura que es va avançant, i tenint en compte que la mínima premissa argumental s’esmicola, l’esquematisme dels personatges i la previsibilitat de les seves reaccions acaba jugant a favor de l’escriptor, perquè la novel·la és una llarga mirada al melic del present. Tal com afirma un dels seus personatges, “la insignificança, amic meu, és l’essència de l’existència”. I tret de “l’evidència [...], la innocència i la bellesa” que podem observar en un parc, no tenim cap altra certesa. El món s’ha convertit en un lloc descregut, intranscendent. Som com aquells camarades de Stalin que quan coincidien als lavabos cridaven que el líder de l’URSS els deia mentides. El problema és que ara pensem que no es pot arribar a cap veritat.