HE LLEGIT NO SÉ ON

El mateix mar de tots els estius

El mateix mar de  tots els estius / CRISTINA CALDERER Zoom

Filles, mares i novel·les amb títols intercanviables

Tota literatura és vida reciclada. “Tu em coneixes i pots pensar que la Blanca té molt de mi, però el lector de la Xina no sap res i no li cal saber res de la persona que ha escrit la novel·la”, em diu Milena Busquets, autora de També això passarà (una novel·la que, en efecte, es llegeix aquí i a la Xina popular, que diria aquell: la llista d’idiomes als quals s’ha traduït o es traduirà em deixaria sense espai; l’han publicat Amsterdam en català -traduïda per Lurdes Serramià- i Anagrama en la versió original espanyola).

Jenn Díaz escriu sobre personatges que, a priori, tenen poc a veure amb ella. Però admet que sempre se li acaba colant la vida, a les novel·les. Li ha passat amb les quatre que havia publicat fins ara en castellà, així com amb la primera que ha escrit en català: Mare i filla, que ha sortit aquest setembre també amb el segell d’Amsterdam.

La novel·la de Milena Busquets Tusquets es podria titular Mare i filla. La de Jenn Díaz podria dur per títol També això passarà, però això no té gaire mèrit: totes les novel·les del món es podrien titular També això passarà. És un títol comodí, aplicable a qualsevol situació de la vida, i a la vida mateixa.

Quan la contracoberta esquiva el risc de revelar massa

Conec William Kotzwinkle tant com els lectors xinesos coneixen Milena Busquets. Gens. Tampoc el coneix gaire la Wikipedia: hi diu que va néixer als Estats Units el 1938 o el 1943. No sé, ni em cal saber, si la història d’ El nadador en el mar secreto parteix o no d’una experiència personal. Només sé que aquesta novel·la curta, escrita el 1975 i publicada en castellà l’octubre del 2014 per Navona Editorial, transmet veritat de la manera que ho fa la millor literatura. Per això sospito que neix del record, no pas de la imaginació.

No vull aixafar cap guitarra, com tampoc ho han volgut fer els editors. Publicat dins la col·lecció Los ineludibles i traduït per Enrique de Hériz, el volum és una joia per fora i per dins. El relat està tan ben embolicat que ni jo he gosat profanar el llibre com tinc per costum: subratllant-lo. La contracoberta, de tela, d’un vermell ataronjat, té el detall de no dir-ne res de res.

Una narració intensa, serena, sòbria, poètica

Hi entrareu de cop, com el nedador que no s’ho pensa gaire abans de tirar-se al mar, i ben fet que fa: si abans t’emmandreixes al sol, costa més decidir-te i el contrast tèrmic és més acusat. A la primera frase d’El nadador en el mar secreto, una dona trenca aigües. Som, doncs, davant d’un relat intens. Molt intens, molt poètic, estranyament serè. I amarat de quotidianitat, perquè fins i tot el dia que la quotidianitat se’n va a fer punyetes (sempre arriba un dia en què la quotidianitat se’n va a fer punyetes), no te’n pots desprendre per complet. Aterres a l’hospital on ha de passar la cosa més transcendent de la teva existència, però una recepcionista amb somriure postís et reté una estona per preguntar-te el nom, l’adreça i el número de la seguretat social. No tinc clar si les distraccions burocràtiques i logístiques són una nosa o una salvació, en moments així.

Sí, hi entrareu de cop i us el llegireu d’un glop, però l’episodi que s’hi descriu us l’endureu posat. Com que tots els ingredients del relat hi són en la dosi justa, la història ens commou sense ofegar-nos. L’equilibri és el gran què. A la vida i a la literatura.

I si parlem avui d’una narració escrita fa més de quaranta anys és gràcies a l’escriptor anglès Ian McEwan, que la va rescatar del silenci esmentant-la a la novel·la d’espies Operación Dulce (Anagrama, 2013). Amb raó deia el poeta que per tornar a néixer necessitem morir.